Un observador minuciós podria descobrir que els carrers de les grans ciutats estan plens de persones en constant moviment, són com arbres sense arrels, només s'aturen un instant i de seguida tornen a caminar sense aparent destí. Ser immigrant els confereix un aire aliè al lloc, són forasters a tot arreu. Aparentment caminen, mengen, dormen com la resta dels éssers humans i fins i tot somien a la nit, però quan desperten en la foscor d'una miserable cambra, o al carrer, viuen instants de neguit, no saben on estan ni que fan allà.
Tots van néixer en algun lloc que tenia nom, però que el pas del temps va fer que se'ls esborrés de la seva memòria. En lloc de suscitar la misericòrdia aliena, solen despertar hostilitat, són sense dubtar culpables d'algun desconegut delicte.
Un cop es perden les arrels, són irrecuperables, pots arribar a pensar que si romans molt temps en la mateixa ciutat o país és possible que alguna vegada et creixin unes noves arrels postisses. També n'hi ha optimistes que sostenen que no tenir arrels proporciona llibertat de moviments. Viure moltes vegades és sentir-se perdut, com nàufrag en una illa deserta...
Joan Cujan 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada