diumenge, 15 de juny de 2014

Deslligar l'aire que respires



Eres l'heroïna de les meves càlides nits, 
ebris d’amor, vèiem partir les últimes hores del dia,
cap a albades amagades darrere la foscor. 

Estàvem ajaçats sobre llençols viatgers,
un dilluns, de matí em va arribar l'hora de marxar,
buscave inèdits corriols, em vaig allunyar de tu. 

Sola a la cambra, entre les ombres de la nit,
allà on el somni acaba i comença la realitat,
el record eteri i intangible, es difumina en l'aire. 

Com fereix el buit, quan et falta l'aire,
només tanca els ulls, respira el meu alè,
plena teus pulmons en silenci, i recorda't de mi.

Joan Cujan  2014