En el seu mòbil tenia aquest missatge: "En aquest moment no puc atendre't"
Mai agafava el telèfon a temps, sempre esperava que deixés de sonar, l'inesperat li produïa inquietud. A la nit quan les estrelles brillen en la foscor, en les hores en què les fantasies surten a passejar com follets entre els somnis, en la intimitat blava de la seva cambra, ajuntava les seves cames de naturalesa ardent, mentre sospirava per l'aparició d'un príncep blau, que li fes un petó i fes miques l'encanteri que la retenia en aquesta dolorosa solitud. Mentre les nits passaven lentament, la seva bellesa s'anava marcint com les flors del gerro de la seva tauleta de nit.
Nua en la seva solitud, com un alfabet sense paraules, feia temps que havia deixat de somiar amb els ulls oberts...
Joan Cujan 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada