La llum del camí s'esvaeix lentament,
les ombres s'allarguen, s'atreuen,
fins a unir-se en una sola foscor,
un dia més perdut, sense tu.
He deixat reposar el pas dels dies,
amb l'esguard potser distret,
ara quan a poc a poc es va fent fosc,
la llum blanca i freda de la lluna,
s'amaga rere els finestrons del cor.
Recordo les primeres nits d'estiu,
passejos a la riba de la platja,
els peus atrets per la sorra,
una tramuntana fresca al rostre
i un regust salabrós als llavis.
Tanco els ulls, invocant l'instant
per on se'ns va escolar la tendresa,
vers el càlid tacte de les pells,
no em serà fàcil nodrir, retenir,
l'escalf d'aquesta flama.
Mentre espero, expectant,
amb tarannà estoic i resignat,
confiant que potser l'atzar,
sigui benèvol amb mi.
He dibuixat un camí fet de llum,
acabaràs trobant l'únic trajecte possible,
la porta està sempre oberta, vine,
les teranyines dels dubtes,
no t'impediran traspassar el llindar.
Saps que si vens, tot estarà bé.
Dibuix i text: Joan Cujan 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada