Rastrejar entremig d'espais de la memòria, és com llegir el pòsit d'una tassa de cafè,
per endevinar els enigmàtics oracles d'un passat llunyà, inintel·ligible que ens mostra la vulnerabilitat dels records, d'una realitat polièdrica que el pas del temps ha anat esborrant, fins a fer-se fonedissa.
Recordar és sobreviure al passat. ¿Quins són els límits de la memòria?
Segurament els de la imaginació, en sacsejar i endinsar-se en el subconscient, jugant amb realitat i ficció, ajuda a fer més visibles imatges guardades en les teranyines de la memòria.
L'anima, sempre té la voluntat de refer l'univers perdut de la infantesa, que fa niu en els rastres que persisteixen en el record de qui ens estima i es barregen amb els d'un mateix. La memòria és d'una ambigüitat evocadora, tant subtil com evanescent i lleugera, que s'instal·la a prop del cor per gaudir de la seva intimitat protectora.
Deixa'm ser part dels teus records, deixa que facin niu en el teu cor.
JOAN CUJAN 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada