En el crepuscle de la vida, quan tot s’alenteixen i és oblida,
viure és només recordar, instants cal·ligrafiats en la memòria,
quan els batecs del cor acompanyen, el silent pas de les hores,
vull retenir el temps i l’espai, que s'escola amb el pas dels dies.
La fatiga de la meva fràgil ànima, presagia l'entrada a l'eternitat,
necessito saber què vindrà després, d'aquest camí sense retorn,
vana supèrbia, aquest intent de copsar l'essència final de l'ens.
Per tornar a néixer,
Per tornar a riure,
Per tornar a plorar,
Per tornar a viure,
Per tornar a ser jo.
En aquest estat febril, del pensament,
mentre el cos es va gastant i marcint,
en el repic incontrolat de caòtiques divagacions,
veig ombres a la nit, i és l'aire fred el que m'abraça.
No vull jeure sota una fosa de terra negra,
que aculli el polsim blanc, dels meus ossos roents,
i escoltar les petjades dels que porten flors als morts,
interrompent la pau dels que ja descansen.
No vull que em sorprengui la nit eterna,
què s'amaga sota la plàcida pau dels morts,
què vol xuclar ansiosament aquesta ànima tan fràgil,
només sóc un cos que s’adorm i s'atura per sempre.
No hi ha final, no hi ha res més que el silenci etern,
no tinc arguments per debatre contra aquest silenci,
la vida és una melodia que es dissol amb el pas del temps,
etèria, inabastable com les nits d'estiu que ja no viuré.
Joan Cujan 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada