dimarts, 19 de gener del 2016

ÀNSIES ADORMIDES



Ara, dins de la nit, entre ombres de tendresa,
mentre em creix, l’ànsia d’aferrar-me a la teva pell,
amb subtil delicadesa, inquiet temptejo en la foscor,
a on invisible, sota la pell lentament ta desperta,
una sensualitat entumida pel letàrgic pas dels anys,
deixem omplir de besades, les teves ganes adormides,
d’aquest cau d'amor, a la mida dels meus desitjos,
per on ningú no passa, des de fa massa temps,
mossego, xuclo el broll, que sadolla la meva set d'amor,
bevent-me la rosada del teu sinuós bosquet,
que vol seguir fluint i sentir, que és viu i lliure.

Joan Cujan 2016

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Un bell poema amic Joan...

Cap edat té límit per estimar!

Escriu i treu tot el teu món interior...

joan cujan ha dit...

Gràcies Xavier, les paraules surten soles, com una necessitat interior, és satisfactori veure que poden arribar als amics.