No cal que t'empenyin
cap a l'abisme,
si camines d'esquena
al precipici,
no sents vertigen.
El veritable heroi és fràgil,
s'apropa al buit,
és profund l'abisme.
Salta i en el seu descens
esperit i cos són lliures,
lleugers, eteris,
se sent confiat, estrany.
En somiar, parpellegen les pupil·les,
llisquen suaument fregant les pestanyes
i al despertar confós es pregunta
si ha tornat a l'úter, on tot va començar.
Potser només Déu sap la resposta.
Joan Cujan 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada