Quin dia l'atzar ens guarda un espai temporal dins l'arca dels desitjos, probablement no ho sabrem mai, només som conscients un cop s'han viscut. Són com records d'infància, imatges borroses entre les boires dels anys, només retenim el que sentim, és el més proper al que ha de ser la felicitat.
Si recordo aquelles primeres sensacions, estius d'adolescència en què tot eren descobriments, primer amb la vista, després la música de les paraules, de seguida el tacte amb les mans, fins a arribar palpant al centre del desig.
Sento un cert calfred, em mossego el llavi, i un petó molt antic sacseja el meu cos...
Joan Cujan 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada