Quan de petit era dins la meva habitació, mai vaig pensar en el bullici del carrer, el meu món estava dins de la llar, em sentia indefens fora de la família. La meva curiosa mirada es detenia en les petites coses i aprenia des de dins a anar reconeixent l'exterior. Avui en despertar-me, un callat silenci m'ha fet sentir la necessitat de mirar per la finestra, ha passat el temps, no sabria dir si molt o poc, era com si tot s'hagués aturat, ningú als carrers deserts, només algun ocell, per fi he vist passar una noia jove amb el seu gos, després una camioneta ha deixat caixes d'aliments en una residència d'avis propera, aquesta petita mostra de vida, m'ha fet somriure. Però no vull sortir, em sento inquiet, indefens com quan era nen, a fora el món batega lentament, s'ofega en silenci.
Joan Cujan 2020 (pensaments aïllats)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada