La mirada d'aquest noi,
potser etílica i concupiscent,
perduda entre alcohol i drogues
d'estius cremats en el tedi,
de nits sense ànima.
Una fortor penetrant
d'àngels caiguts,
bandejats del cel,
somnàmbuls,
a la recerca
de somnis impossibles.
M'ho diuen els seus ulls
cansats de mirar,
abstrets cap al no-res.
I ell que pensa...
Joan Cujan 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada