MARIA

Amb la lucidesa dels anys,

d'un temps ençà

que no sé si encara em pertany,

potser intentant sobrevivint-me,

en estèrils pensaments.

M'atrapen i m'atrauen en la nit,

les enigmàtiques imatges

que es fan presents,

ambigües i resplendents

a la paret de la cambra.

Essent un infant, quan vas marxar cap a la llum,

aquella primera nit sense tu, entre tenebres,

vaig descobrir-te, observant-me Maria.

Molts anys em vaig sentir confós,

estimat d'amagat, amb el temps protegit.

Fins aquell dia en què el meu pare,

va assenyalar la paret de la cambra,

"mira"- em va dir - "La mare ve a buscar-me".

I vau viatjar junts cap a la llum,

et vaig perdre després d'aquest viatge.

Seduït pel buit,

de la teva absència,

des d'aleshores

m'he sentit doblement orfe,

fa tants anys

que t'espero ple de dubtes.

No sé com fer per foragitar

el no-res que m'oprimeix.

Segueix viva l'esperança

de veure't un cop més, 

i agafats de la mà,

caminar cap a la llum.

Joan Cujan  2017