EL RESSÒ DEL PASSAT

Divendres va fer seixanta-tres anys que vaig complir el meu primer any, aquest diumenge he percebut una certa malenconia, com si tornés a sentir les notes d'una música quasi oblidada, segurament aquesta música com la vida té instants meravellosos, però no te n'adones mentre els vius, t'adones amb el pas del temps, quan gairebé has oblidat el que vas sentir aleshores. ¿On aniran a parar les hores, els dies i els anys viscuts, on resideixen, els records, els pensaments, el ressò del passat... tot el viscut?   

Text: Joan Cujan  -  Foto: Karma Gual

NOMÉS HI HAVIA DOLOR

Em tenia tan controlada, que ni tan sols podia donar curs a la meva imaginació, sempre em mirava fixament amb el seu rostre inexpressiu, i si jo desviava la vista, em cridava exigent: "mira'm". Només hi havia dolor entre nosaltres. 

Pintura: Golucho 

Anna - ( Hivern 2009)

Oli sobre taula 30 x 30 cm

Text i Foto: Joan Cujan

MAI OBLIDARAN COM LES VAS FER SENTIR.

Les persones podran oblidar el que vas dir, podran oblidar el que vas fer, però mai oblidaran com les vas fer sentir. 

Maya Angelou - Pintura: Edgar Noé Foto: Joan Cujan

UN ÀGIL FOC

Joan Vinyoli

Un àgil foc se’ns entortolliga

com una serp per tot el cos i fa

de tu i de mi un sol arbre incandescent,

impropi de la terra.
  

                                         

Foto: Mariana MA

UNA ESTRANYA MIRADA: BERLÍN

Berlín és una gran ciutat en la qual la bellesa i la malenconia, oscil·len delicadament entre els records de la vida i la mort. Només la pots observar a través de la mirada de qui encara no ha perdut la capacitat de sorprendres, davant la troballa de llocs amb una atmosfera extraordinàriament propera al passat.

Després de superar la impressió inicial, comences a prendre algunes fotografies, pertorbat davant la bellesa generada per una nit de pluja, freda, desagradable i grisa, de carrers en moltes ocasions gairebé deserts, només trencada pel color dels grafitis que donen vida als seus murs, no podràs recuperar-te i passaràs la resta del viatge, en un fantàstic somni de cels nocturns i llums de neó.

La mort està sempre present, és com una obsessió que persegueix la seva bellesa, es fa imprescindible una reflexió sobre el pas del temps i la proximitat de la mort, com si el simple fet d'estar vius ja fora objecte de celebració i un motiu per seguir creient en què un món millor pot existir.

El dolor passa, però la bellesa roman. Auguste Renoir

                                

   L'eternitat és aquesta permanència d'ahir sense demà a la memòria. Arturo Uslar Pietri

               

Cap arbre i cap cel

et consolaran,

tampoc la roda del molí

després el cruixir de fustes d'avet,

ni una au agonitzant, ni el mussol ni l'embogida perdiu,

vast és tornar enrere,

no et protegirà cap arbust

contra fredes estrelles

i sagnants branques,

cap arbre i cap cel

et consolaran,

en les copes d'hiverns que van esclatar

creix la teva mort

amb rígids dits

lluny de l'herba i l'espessor

en les sentències de la neu acabada de caure

Thomas Bernhard - 

                          

Anna Rossell (El preu) 

A quin preu paga l’ànima un segon

per seguir vivint un dia més?

Els cossos nus dels meus m’omplen

les nits, m’omplen les nits els crits dels cossos

nus, el pànic de tants davant la mort, el garbuix

de cadàvers d’ancians, dones i nens, la cendra

que em beu la meva pell a canvi d’un segon

de vida més.

I tanmateix no vull seguir vivint

quan aquest malson s’haurà acabat.

M’he conegut aquí, i ja mai, ni jo ni res, tornarà a ser

com abans.

A quin preu paga l’ànima un segon

per seguir vivint un dia més?

                                       

¿On amb els seus cants hi ha la primavera? No pensis més en ells sinó en la teva pròpia música.                                                                                John Keats

                         

Coral (Thomas Bernhard)

Què vol el dia de mi

i em fa preguntes, cent mil preguntes

i m'exhibeix noms

i furguen la meva estupidesa amb el seu plor...

Què vol el dia de mi

i em clava a corpulents arbres

i em refrega la seva sang als ulls,

així que de la sang no veig més el paisatge, res...

Què vol el dia de mi,

clava estaques en la meva carn i em mana cantar...

                          

Berlín sembla una ciutat endormiscada pel pes de la història, mentre passejo per East Side Gallery contemplant grafits al·legòrics a la caiguda del mur pintats per artistes de tot el món, crec sentir crits del silenci, veus callades que avui ressusciten i ressonen confonent-se amb els meus passos, entre les despulles del mur, l'amor s'imposa a l'odi tancant ferides i obrint d'altres...

                          

                          

                          

                          

UNA ESTRANYA MIRADA: COMIAT DE BERLÍN

Des del meu cel del full en blanc

En el meu cap un drama sense públic

Sords són els vencedors muts els vençuts

Una mirada estranya a una ciutat estranya

Grogs i grisos els núvols s'estenen cap a la finestra

Grisos i blancs els coloms es caguen a Berlín.

14.12.1994 - Heiner Müller