LES TRES XEMENEIES - MANIFESTA 15

LES TRES XEMENEIES - MANIFESTA 15

Les Tres Xemeneies són un punt de referència sorprenent del paisatge costaner de Barcelona. Construïdes als anys 70 i ubicades a la riba esquerra del riu Besòs, van ser utilitzades com a central tèrmica fins a l'any del seu tancament, el 2011, i avui encara romanen en desús. Aquestes xemeneies representen un monument per a les persones que els van construir, així com un símbol del passat industrial recent.

Les Tres Xemeneies han estat sotmeses a les obres necessàries per reobrir aquesta icona de Barcelona als visitants de Manifesta, amb obres exposades tant a l'interior de l'antiga sala de turbines com a l'exterior i al seu voltant.

BINTA DIAW - DÏÀ S PORA, 2021-24 - MANIFESTA 15

BINTA DIAW - DÏÀ S PORA, 2021-24

MANIFESTA 15 - Can Trinxet (L'Hospitalet del Llobregat)

Trenar-se els cabells es pot considerar una pràctica de resistència entre les dones africanes atrapades en el tràfic d'esclaus a l'Atlàntic. Més que amb finalitats ornamentals, se sap que les dones esclavitzades es trenaven rutes de fugida als cabells (camins cap a la llibertat). A més, per a aquestes dones, trenar-se els cabells era també una manera de mantenir l'enllaç amb la seva terra d'origen. Abans de ser traslladades per força a Amèrica, teixien granets d'arròs a les trenes, una pràctica particular d'emmagatzematge que sorgeix de la necessitat i que, alhora, és un símbol de resistència contra l'esclavatge. D'aquesta manera portaven un tros de casa amb elles, que plantaven en arribar a l'anomenat ''nou món''. L'artista italiana-senegalesa Binta Diaw ha invocat aquesta tradició mentre creava la seva instal·lació monumental, convidant membres de la diàspora africana de l'Hospitalet a crear llargues trenes de pèl sintètic. Mentre trenaven, les persones participants van compartir històries personals del passat i del present, i van cultivar la solidaritat entre elles. L'evocació d'aquesta tradició per part de Diaw serveix per centrar l'atenció en les experiències de la diàspora africana i el feminisme a Catalunya i convidar a reflexionar sobre com es representen i s'interpreten els cossos femenins.

ART EN PEDRA - LA PEDRERA

ART EN PEDRA - LA PEDRERA
Hans Harp - Louise Bourgeois - Eduardo Chillida - Xavier Corberó - Sthephen Cox - Luciano Fabro - Barry Flanagan - Naum Gabo - Barbara Hepworth - Cristina Iglesias - Anish Kapoor - Henry Moore - Isamu Noguchi - Jorge Oteiza - Ettore Spalletti - Alison Wilding

A LA RECERCA DE FORMES
Els primers escultors moderns van aprendre a servir-se de les qualitats naturals de la pedra identificant el que veien com la «forma interior», seguint els contorns del marbre sense desbastar per trobar com la pedra es prestaria amb més facilitat a la corba i al polit. Barbara Hepworth i Henry Moore van començar a foradar les pedres que treballaven cap a la meitat de la dècada de 1930, i aquest recurs va acabar convertint-se en un modus operandi habitual a les seves escultures de talla posteriors. Quan Naum Gabo es va trobar amb Hepworth a Anglaterra durant la Segona Guerra Mundial, també va quedar fascinat per la pedra, cosa que el va portar a fer obres molt diferents de les que havia realitzat amb els materials industrials dels quals se solia servir i aplicar als seus escultures un llenguatge gairebé geomètric, igual que Isamu Noguchi, mentre que Hans Arp i Louise Bourgeois van utilitzar la pedra per plasmar formes més orgàniques relacionades amb el creixement i el vigor.

ELFRIEDE JELINEK

Seguim el nostre camí fora del camí. Podem veure’l lluny, allà on estem sols i satisfets perquè el camí es pot veure però no agafar. Elfriede Jelinek

L'ETERNA TORNADA A LA PRIMERA LLUM.

L'ETERNA TORNADA A LA PRIMERA LLUM.

El pròleg de néixer és sempre el dolor,

després l'esclat de llum i el primer plor,

nu, lluny del càlid aixopluc de la mare,

comences a existir a través dels ulls dels altres.

Així vaig créixer, intuint un futur incert,

he viscut sempre amb la sensació

d'acabar de néixer, amb els ulls ben oberts,

ingenu, tancant-los enlluernat,

per no fer-me mal.

Amb el pas del temps

seré només l'ombra d'un record,

un rostre entre molts,

d'un àlbum de fotos familiar.

En trànsit, octubre 2024

VIURE

VIURE

De jove, m'abocava

en paisatges sense fi,

entre espais infinits

d'un horitzó inacabable,

fins a buidar-me,

quants cops ens vam trobar

sense reconèixer-nos,

quanta vida per fer i desfer.

Amb el pas dels anys he après

a reconèixer els meus límits,

que al final del viatge, neixen camins

que en mirar darrere ja no hi són,

esborrats per una boira espessa,

no es pot refer el camí recorregut i fer drecera,

aniré fins al final, més enllà potser,

em diré que he viscut, i que encara vull viure més,

seguiré sentint el ressò de les passes,

fins a exhaurir l'últim full del calendari.

Fuerteventura, Octubre, 2024