MAS MIRÓ

Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

Encara que el pintor va néixer a Barcelona i va morir a Palma, va passar llargues temporades a la casa familiar, situada als afores de Mont-roig del Camp. És aquí on va deixar-se captivar per la vida rural i va consolidar el seu vincle amb la terra catalana, el qual marcaria per sempre el caràcter de l’artista i, de retruc, la seva obra pictòrica.

El Mas Miró comprèn el conjunt d'edificis satèl·lit de la masia d'estil colonial, erigits en diferents moments entre el segle XVIII i el XX. La visita al conjunt, permet endinsar-se al taller de l’artista, descobrir-hi els seus esbossos i material, recórrer el jardí que conserva el galliner, la capella, els conreus i el corral. El passeig per aquest entorn és l'experiència ideal per conèixer el bressol de l'estil simbòlic que avui tots reconeixem com a mironià i que el va convertir en un dels pintors més rellevants del segle XX.

SOMNIS PERDUTS D'ESTIU

 

SOMNIS PERDUTS D'ESTIU

On són els somnis que he perdut,

d'improvís, sobtadament oblidats,

van desaparèixer sense adonar-me'n.

Em descobreixo tot sovint,

intentant recrear-los,

però és tan fàcil confondre'm,

entre el jo que somia i els somnis,

entre els records i la memòria.

Setembre, 2024

SETEMBRE

 

SETEMBRE

Avui clareja el dia, amb una llum ombrívola, humida,

un aire fred flaireja records d'una tardor que torna,

el temps s'escola, com l'esguard entre els finestrons,

entre llums de nostàlgia i ombres que m'habiten,

les gotes van aigualejant les teranyines de l'oblit.

Boca terrosa sobre terra humida les fulles s'han emmusteït.

Setembre, 2024

LA NATURALEZA SECRETA DE LAS COSAS DE ESTE MUNDO II

La mestria en l'art de la vida rau no en combatre la nostra inclinació a la ira, la supèrbia, la gola, l'avarícia, la mandra, ja que desposseir-se'n és impossible, sinó en sotmetre totes aquestes inclinacions a un propòsit que, essent útil per a un, no sigui del tot inútil per als altres...

"La naturaleza secreta de las cosas de este mundo" Patricio Pron

LA NATURALEZA SECRETA DE LAS COSAS DE ESTE MUNDO

De petita, el món li semblava perfecte i immutable; cada cosa tenia un lloc assignat en ell excepte ella mateixa, que podia recórrer-lo al seu gust fins a trobar el lloc que més li agradés i romandre-hi tot el temps que volgués.

"La naturaleza secreta de las cosas de este mundo" Patricio Pron

43 TAPS METÀL·LICS INSERVIBLES

Arriba un dia en què l'artista aprèn a observar el món, i descobreix que la realitat no es pot reproduir, perdria la raó de ser, seria objecte d'un fals intent de duplicació. Així com una foto només capta un instant d'una realitat, que es transforma i canvia constantment.

.

MERCADERIA PER RICS

Moltes vegades en visitar una galeria o museu, et trobes que, les obres exhibides acostumen a ser tan anodines, repetitives, dolentes com les que es pengen als espais comuns dels hotels o entitats financeres. Aquestes obres que intenten mostrar en la majoria dels casos un ideal de l'abstracció, en realitat són només els diners els que tenen un paper primordial, pots arribar a pensar que són imitacions de Pollock, Roger Hilton, Yves Klein, però quan prestes més atenció i llegeixes les referències que mostra la galeria, museu, descobreixes que no són imitacions, són originals d'artistes que no van saber o no els van permetre deixar-ho a temps i van escollir la seva pròpia imitació a la renúncia de continuar creant, sents certa compassió per ells, perquè s'han convertit només en mercaderia per a rics.

 

HI HA DIVERSES MANERES DE MATAR

Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d’aquestes coses són prohibides al nostre Estat.

Text: Bertolt Brecht
Pintura: Barbara Kroll

CAPBUSSANT-SE A L'AIGUA

A l'estiu, poques imatges hi ha més característiques que la de persones capbussant-se a l'aigua, per pura diversió, aquests salts si es produeixen des de llocs alts no estan exempts de risc.Investigadors de la universitat de Cornell (EUA) han avaluat la probabilitat de patir lesions durant la capbussada utilitzant models 3D al laboratori. Els resultats mostren l'alçada de capbussada segura: fins a 8 metres en tirar-se de cap, 12 si ho fas amb les mans al davant i 15 entrant amb els peus.
L'impacte està relacionat amb la pressió que exerceix la forma i la superfície dels cossos que penetren a l'aigua i intervé en la quantitat de líquid que es desplaça. Per tant, com més gran sigui l'àrea que se submergeixi, més impacte ocasionarà.

Agost, 2024

OCÀS

OCÀS

Els meus ulls van fer festa

en veure l'últim sol d'aquell dia,

hi va haver un moment de silenci,

per respectar la joia de l'instant,

tot començava a adormir-se,

un flascó d’essència de flors es va obrir,

era impossible, restar inert, insensible,

el dia s'acabava, però ja m'estava bé.

Juliol, 2024

CLARICE LISPECTOR

Cerco, cerco. Intento entendre. Intento donar a algú el que he viscut i no sé a qui, però no em vull quedar el que he viscut. No sé què fer amb el que he viscut, tinc por d'aquesta desorganització profunda. No confio en el que m`ha passat. ¿M'ha passat alguna cosa que jo, pel fet de no saber com viure-la, l'he viscuda com una altra cosa? D'això voldria dir-ne desorganització, perquè no em vull confirmar en el que he viscut: en la confirmació de mi mateixa perdria el món tal com el tenia, i sé que no estic capacitada per a un altre món. Clarice Lispector

AMÉLIE NOTHOMB

Dir a algú que s’ha acaba és lleig i fals. Mai no s’ha acabat. Fins i tot quan ja no penses en algú, ¿com pots dubtar de la seva presencia a dintre teu? Qui ha comptat, comptarà sempre. Amélie Nothomb

L'HIVERNACLE

Ha arribat l'estiu és hora de sortir de l'hivernacle...

PALESTINA

PALESTINA

Hi ha alguna cosa en mi

que necessita descriure

el que veuen els meus ulls,

una frontera que no existeix,

que desapareix pedra a pedra,

donar veu als que només criden,

la veu dels qui desapareixen sota la runa,

escolto els seus crits, em colpegen,

veient les imatges dels cossos destrossats.

Estic assegut, tot és fosc, en calma,

només una pantalla de llum,

imatges de colors en moviment,

inert, incapaç de fer res,

potser ja he deixat de ser persona.

 

Juny, 2024

MALENCONIA(JON FOSSE) - LARS HERTERVIG

MALENCONIA – JON FOSSE

LARS HERTERVIG (1830-1902)

El pintor noruec Lars Hertervig, és pràcticament un desconegut fora de la seva terra natal. He d'admetre que ignorava la seva existència i el valor de la seva obra. La lectura de “Malenconia” de Jon Fosse, on és el personatge central, em va fer buscar informació d'ell, la força expressiva dels seus paisatges va fer que m'interessés per la seva obra.

Hertervig, un tímid i introvertit noi noruec, que volia convertir-se en un gran artista, fill d'una família humil de grangers quàquers, va tenir la fortuna, que un mecenes local el va ajudar a ingressar a l'Acadèmia d'Art de Düsseldorf el 1852, per formar-se amb Hans Gude, un dels grans representants del nacionalisme romàntic noruec. Aleshores, al segle XIX, es pensava que cada país tenia un caràcter propi i que aquest es podia reflectir, a través dels seus paisatges, en versions realistes i alhora romàntiques, en què s'idealitzaven amb els sentiments de l'artista.

Allí s'enamora de la filla de la seva casolana. Els seus companys d'estudis, aparentment, no s'emportaven gaire bé amb ell i van decidir concertar una cita falsa entre Hertervig i la seva enamorada. Ella mai no es va presentar i la malenconia es va apoderar del jove, donant pas a una terrible depressió. A causa d'això, va ser enviat de tornada a Noruega, va ingressar en un sanatori mental i allí va ser diagnosticat amb una esquizofrènia, que marcaria un abans i un després a la seva obra. Encara que va fer un viatge per la Mediterrània, en tornar al seu país, va tornar a ser ingressat a Oslo, on la seva malaltia no va poder ser curada.

Hertervig va desenvolupar una tècnica personal, que s'inspirava en els paisatges propis de la seva regió, fiords, penyals o boscos de pins. paisatges molt acadèmics, bucòlics, insulsos, amb poc per oferir per ser considerats com a cims del gènere. Però el 1854, quan pateix la seva primera crisi mental, la seva visió del que l'envolta canvia, donant-li un aire més enigmàtic i poderós, expressant una força en la seva obra que abans no tenia.

Tornant al text de Fosse, és repetitiu, obsessiu, en moments angoixant, intenta penetrar a la ment malalta de l'artista, és com una partitura plena de repeticions, fragments que tornen una vegada darrere l'altra, tornades que s’han de llegir amb graus d’intensitat diferent. Personalment, he gaudit molt amb la seva lectura, a la qual agraeixo el descobriment d'un pintor notable, que crea paisatges on els arbres, el mar, els núvols adquireixen vida pròpia.