LA VIDA SOVINT SEMBLA UN LLARG NAUFRAGI

La vida sovint sembla un llarg naufragi, les restes del qual són l’amistat i l’amor. Madame de Staël (1766-1817) - Pintura: 'La gran ola de Kanagawa', de Katsushika Hokusai.

SOMNIS PERDUTS D'ESTIU

 

SOMNIS PERDUTS D'ESTIU

On són els somnis que he perdut,

d'improvís, sobtadament oblidats,

van desaparèixer sense adonar-me'n.

Em descobreixo tot sovint,

intentant recrear-los,

però és tan fàcil confondre'm,

entre el jo que somia i els somnis,

entre els records i la memòria.

Setembre, 2024

ELS ANYS PER VENIR - ALCAUFAR

ELS ANYS PER VENIR - ALCAUFAR

Llisca l'aigua sota un càlid sol de migdia,

captivat, se m'enlluerna l'esguard

observant jocs infantils, records llunyans,

un ventijol bressa les ones, que suren manses.

Només travessant aquest estat letàrgic,

potser sabré retrobar-me,

aprendré a veure'm tal com soc,

necessito tant, aflorar nous somnis.

Voldria que tot el que ha de venir fos bell,

creure'm que es pot arribar a ser feliç,

mirar-me i veure com malgrat el pas dels anys,

em descobreixo albirant nous projectes.

Abril, 2024

SENSE TU MARIA, SENSE VOSALTRES II

 

SENSE TU MARIA, SENSE VOSALTRES

Des de la mort del pare

em sento lluny de tu,

fa temps que no et fas present

quan em desperto a les nits,

no veig espectres de llum

als peus del llit,

ja no mels cobreixo

amb llençols, com feia de petit

per por que te m'emportessis

amb tu, amb tots vosaltres.

No hi ha camins ni ponts per aquest viatge,

voldria anar, per donar-vos una abraçada,

però els peus no em segueixen,

què em queda sinó que esperar,

que el pas dels anys faci més fàcil,

 el camí d'arribada.

Lluny de tu, de tots, aquí sol.

Potser si tornes a néixer.

Març, 2024

ON VAN LES OMBRES QUAN DESAPAREIXEN?

   On van les ombres quan desapareixen?

D'AMIC E AMAT

Quan les persones es coneixen i es tracten assíduament, tendeixen a la mútua confessió, i tota confessió implica el descobriment de febleses innombrables. Amb els amics l'equilibri entre compromís i improvisació es va descobrint amb anar fent i sovint pot passar que el final no s'expliciti. Fem i desfem, de vegades inconscientment. Montserrat Dameson


Imatge: Pierrot Laughing (1855) Nadar (French, 1820–1910) The Metropolitan Museum of Art, Nova York

DESÉSSER

Em trasbalsa aquest desésser.

Pèrdua fugaç de la consciència,

esvaniment de furtives imatges

de records sense forma ni passat.

Em retrobaré en l'absència imaginada.

Refermat per aquesta buidor negligent,

esperant la meva imminent aparició,

sorprès pel retard de l'arribada.

Joan Cujan, 2022

TAMBÉ SOC JO

                               

                                                        https://youtu.be/BoYIYmVqToQ

Si mai em veus tornant a peu

i no et conec, recull-me.

Si mai em veus deixant sortir

tot el verí, perdona’m.

També soc jo

el mateix que quan la sort

se t’escapa per ben poc

et fa riure un altre cop.

També soc jo

ple de llum i de foscor,

tan minúscul que faig por.

També soc jo.

Si mai em veus inflant el pit,

parlant de mi, atura’m.

Si mai em veus cridar confós,

cremant-ho tot, abraça’m.

També soc jo

el mateix que quan la sort

se t’escapa per ben poc

et fa riure un altre cop.

També soc jo

ple de llum i de foscor,

tan minúscul que faig por.

També soc jo.

També soc jo

el mateix que quan la sort

se t’escapa per ben poc

et fa riure un altre cop.

També soc jo

ple de llum i de foscor,

tan minúscul que faig por.

També soc jo.

CABELLO/CARCELLER (I AM A STRANGER, AND I AM MOVING)

El títol de l'exposició és una cita de l'última conferència que va donar David Wojnarowicz abans de morir de sida el 1992.

Tots els moviments d'alliberament encaminats a superar cotilles que constrenyen a la societat acaben sent col·lectius, perquè és la força de la munió de gent, la que canvia el rumb dels esdeveniments. Però tota revolució, comença en un mateix, al llarg de la història, persones que se senten diferents, s'enfronten a una societat que els discrimina, que atempta contra la seva llibertat de ser, són objecte d'una violència permanent contra la seva existència.

És una exposició que reuneix obres recents de Cabello/Carceller (dibuixos, fotografies, vídeo) que conformen una instal·lació en què el vídeo "Moviments per a una manifestació en solitari, 2020", és la peça fonamental, es pot veure com la performance Perla Zuñiga sosté una pancarta que cita un fragment de la coneguda frase de Baruch Spinoza "El que pot un cos" mentre dansa. Perla amb el moviment del cos, es transforma en pancarta, túnica, lluita...

Des del meu parer, el "CONCEPTE" va molt més enllà de l'obra exposada.

https://youtu.be/oaZ6eZn5d58  
VIDEO: Moviments per a una manifestació en solitari, 2020 (teaser)

ELS INESTABLES ARENALS DE LA MEMÒRIA

Els anys viscuts remouen les petjades que els nostres records han deixat en els inestables arenals de la memòria, els reinterpretem cada vegada que els recordem, la realitat és alterada per l'energia de la nostra imaginació. Els enganys de la memòria es converteixen en veritats incontrastables. Que difícil és explicar de forma senzilla, reduir a essencial els avatars i els misteris d'una vida. La nostra realitat s'allotja en la fugacitat de cada instant, a cada batec del nostre cor.

Joan Cujan  2019

CALMA

Sento una sensació de calma i relaxació quan miro el mar, canvia la meva percepció del temps, tinc més energia i el meu estat d'ànim millora. El moviment del mar i la seva immensitat tenen un efecte gairebé hipnòtic, escoltar el so de les onades em permet desconnectar d'aquest entorn caòtic que és la ciutat, on rebo un bombardeig d'estímuls que dificulten que flueixi lliurement la creativitat ...  

Joan Cujan  2018

GUSPIRES

Em creix l'ànsia

d'aferrar-me

a la teva pell,

quan arquegés

l'espinada,

i t'endinses dins

aquest fràgil cau,

càlid i tremolós,

que t'acull.

Llisqués dolçament,

vigorosa columna àuria

coronada de llorer

de mil victòries,

l'orografia carnal,

de les meves ànsies,

fins a lliurar-te

en impetuós torrent,

d'un esclat plaent i fèrtil.

Joan Cujan 2017

LLEGIR-TE

¿Recordes que va ser l'últim que et vaig llegir abans de dormir?, no vas saber, o potser no vas voler dir-me si t'havia agradat, vaig pensar que no volies exposar els teus sentiments, però vaig buscar en els teus ulls la resposta, i vaig obtenir un somriure, sincer, vulnerable. Sabia molt poc de tu, buscava entre les teves paraules, respostes, de vegades entre pauses de silenci, volia saber més, recordo que et vaig dir, què saps tu de les meves emocions, de vegades les dones oblideu que els homes també tenim sentiments.
Avui m'hauria agradat tornar a estirar-me al teu costat al llit, he tornat a agafar el mateix llibre, l'obro per la pàgina on ho vam deixar, llegeixo en veu alta perquè escoltis les paraules que no vaig arribar a dir-te, i jo atendré com sempre, les teves callades respostes…

Joan Cujan 2016

Fotograma de la versió cinematogràfica de la pel·lícula "El lector" de Stephen Daldry, basada en l'excel·lent novel·la de Bernhard Schlink.

SMILE

Els nostres avantpassats ja sentien la necessitat d'esgrafiar la pedra, volien deixar les seves petjades en una incisió. Molts escultors han aconseguit plasmar en rostres de pedra, somriures congelats en el temps i mirades absents perdudes en l'infinit. A vegades aquestes escultures són més humanes que moltes persones, però la pedra es resisteix a ser modelada per l'home, la pedra vol ser pedra.
La vida està plena de trobades casuals, recordo la sensació de desassossec que em va envair en apropar-me al mur, no podria explicar-ho amb paraules, la pedra estava ferida per un ferro que la penetrava... de sobte vaig sentir una sensació càlida d'alleujament, quan privant-me de tota referència lògica, vaig veure que la pedra somreia, que bonic aquest instant, que insignificant és el nostre viatge davant l'eternitat de la pedra.
Tot i que vivim en un món globalitzat, deshumanitzat, de vegades sorgeix en una bretxa minúscula d'un humil mur, l'esperança en forma de petròglif espontani, un somriure a tanta prohibició i desacord... és una absurditat més, una de tantes.

Joan Cujan  2014

La vida és un naufragi

La vida és un naufragi en el qual, a última hora, només se salva el vaixell.  -  Noel Clarasó


La vida en néixer és descobrir-se submergit en un entorn desconegut, envoltat de rostres enigmàtics que et somriuen, sents la imperiosa necessitat d'explorar el nou món que t'envolta, del qual ja formes part. La nostra vida és en si mateixa un insignificant naufragi dins d'un immens oceà, davant d'aquesta realitat, no ens hem d'enfonsar, no tenim per què ofegar-nos, hem de seguir endavant amb la nostra existència.     Joan Cujan  2014

Sumaya (Entre les ombres de l'oblit)

Cansada i exhausta un estrany so la manté alerta, la por la paralitza, el fred ha entumit les seves cames que es neguen a seguir caminant, un altre espetec aquest cop més a prop.... li sembla distingir unes siluetes a la llunyania, pensa que l'estan buscant, gairebé sense forces intenta ocultar-se, en les seves orelles ressonen els bombardejos de dies anteriors, estrèpits que ja creia superats. Despullada de tota esperança, sent com s'allunyen tots els seus somnis, fins que un món sense justícia li pren la seva vida com ahir va fer amb la de la seva família.

Joan Cujan 2014


Llista dels gairebé 1.500 nens palestins assassinats per Israel, abans de la invasió actual

http://www.rebelion.org/docs/124683.pdf

Forasters a tot arreu

Un observador minuciós podria descobrir que els carrers de les grans ciutats estan plens de persones en constant moviment, són com arbres sense arrels, només s'aturen un instant i de seguida tornen a caminar sense aparent destí. Ser immigrant els confereix un aire aliè al lloc, són forasters a tot arreu. Aparentment caminen, mengen, dormen com la resta dels éssers humans i fins i tot somien a la nit, però quan desperten en la foscor d'una miserable cambra, o al carrer, viuen instants de neguit, no saben on estan ni que fan allà.
Tots van néixer en algun lloc que tenia nom, però que el pas del temps va fer que se'ls esborrés de la seva memòria. En lloc de suscitar la misericòrdia aliena, solen despertar hostilitat, són sense dubtar culpables d'algun desconegut delicte.
Un cop es perden les arrels, són irrecuperables, pots arribar a pensar que si romans molt temps en la mateixa ciutat o país és possible que alguna vegada et creixin unes noves arrels postisses. També n'hi ha optimistes que sostenen que no tenir arrels proporciona llibertat de moviments. Viure moltes vegades és sentir-se perdut, com nàufrag en una illa deserta...

Joan Cujan  2014

ELS DIES GRISOS

Hi ha dies que neixen grisos, et costa treball aixecar-te i et sents desanimat, pressents que res anirà com tu vols, les primeres hores són de lleugera inquietud, sents que un gris desànim et va envaint a poc a poc, reacciona, tanca els ulls, i omple'ls de color.

No hi ha dies grisos, ni tots són iguals ... Qui els dóna color ets tu, si ets capaç d'emocionar-te davant d'un esplèndid ocàs o una alba meravellosa, de mirar el cel i alegrar-te quan les gotes de pluja cauen sobre el teu rostre ... Ets tu qui pot pintar com vulguis, cada dia.

Respira fondo, obre els ulls al nou dia, és un regal que no sempre tindràs, i viu com mai el dia d'avui!

Foto i Text Joan Cujan  2014

TIC-TAC

En la nostra limitada vida en el temps, aquest va modificant la nostra pròpia imatge, transformant-la fins a crear una en què ens costa reconèixer-nos, no sé si hi ha mons paral·lels en altres dimensions, però el fugaç temps passa inexorablement amb el seu monòton tic-tac, tic -tac. Però només quan entrem en fases de plaer o dolor comprenem la ductil flexibilitat del temps, les emocions el relantizan o acceleren sense que la nostra voluntat pugui impedir-ho, fins que un llunyà dia deixa de sonar el tic-tac i ens deslliurem de totes les preocupacions que ens provoca el pas dels dies.

Joan Cujan   2013

TINC GANES DE TU

No sé com ho aconsegueixes, com tens aquesta inexhaurible paciència que em deixa sense arguments, i malgrat la distància pots consolar-me i alleugerir la meva tristor, com aconsegueixes que cedeixi en el meu enuig fins que només penso a tenir-te al meu costat. Avui he decidit no portar res sota la brusa, a través de la roba s'endevinarà la meva nuesa, el fred accentuarà les formes i encara que no estiguis amb mi notaré com puja la meva excitació en imaginar que m'abraces, i sentiré la fermesa dels mugrons buscant el calor del teu cos. En sentir el frec de la tela sobre els meus pits pensaré en tu, serà com si les teves mans intentessin colar-se sota la brusa, i busquessin mil i un pretextos per acariciar, tocar, ja sento el plaer que provoquen en el meu cos les teves dolces carícies... saps, avui vull sentir les teves mans sota la brusa, però hauré d'esperar fins el dia que per fi estiguis al meu costat.

Foto:  Strawberries      -     Text: Joan Cujan  2013