L'adéu s'alimenta de renúncies,
no es pot sempre negar l'evidència,
no segueixis més el meu camí,
com si fossis la meva ombra,
ja només ets la boira espessa,
que enterboleix els meus dies.
És un adéu, de braços estesos,
mesurant les abraçades,
que encara no t'he donat,
comencem a acomiadar-nos,
ara només som dos estranys,
que juga'n ingènuament a alliberar-se.
Encara que ens diguem adéu,
em serà impossible oblidar-te,
seguiràs residint, en vius records,
la teva absència serà sols,
un fins aviat, potser per sempre,
no la sento com un adéu.
Ha arribat l'hora perquè te'n vagis,
sense mi, el camí et serà més planer,
si un dia t'extravies, i no trobes,
nous llocs on arrecerar-te,
i les pors poden més que els desitjos,
aturat, alça la mirada i jo allí hi seré,
t'estaré esperant al peu de l'últim camí.
Tot és efímer i també això passarà,
suraré sobre el buit de la teva absència,
bressola'n la solitud de la teva mirada,
i et recordaré tal com eres en allunyar-te,
oblidaré fins i tot, que un dia vas marxar,
per fer d'aquesta trobada, el definitiu retorn.
Dónam la mà, continuarem junts el camí...
Joan Cujan 2016
