¿T'han preguntat alguna vegada si ets feliç?

¿T'han preguntat alguna vegada si ets feliç? És una pregunta incòmoda, però és la mostra més gran d'afecte que una persona pot expressar cap a tu. En un món cada vegada més egocentrista i que tendeix a fomentar la individualitat, que algú s'interessi per la teva felicitat és sorprenent, gairebé un miracle. És una pregunta molt personal, de difícil resposta, però fa que t'adonis que no estàs sol, que algú no es conforma en veure't plorar o riure, vol saber el que sents. Moltes vegades necessites comunicar-te, deixar sortir a l'exterior el teu dolor, i si ets feliç, desfogar-te i compartir aquesta alegria. 

Només les respostes que surten de dins, t'ajuden a ser millor.         Joan Cujan 2015

RECERCA

Acceptant sempre, la impossibilitat de percebre totalment la realitat, en tota la seva complexitat. Gairebé sempre parteixo d'una fotografia que reté la meva mirada, busco en la imatge el que em pot explicar, quin missatge ocult la sosté i fa que m'hagi interessat per ella, moltes comencen a parlar i m'expliquen una història. És una mirada crítica, que reflexiona buscant la història més íntima de la imatge, i per mitjà del seu llenguatge simbòlic, sorgeixen temes com la passió amorosa, el desig insatisfet, la incomunicació, i amb les presències absents, puc explorar els sentiments de pèrdua, de dolor, de silenci.

Però també és una recerca de la bellesa, que m'és primordial i necessària per seguir endavant, enfront d'un món tan mancat de sensibilitat.

Joan Cujan 2015

JA MAI SABRÂS

En aquesta confusa realitat, que m'oprimeix,

sento un immens buit, en pronunciar el teu nom,

sempre obtinc el silenci, com a única resposta,

només escolto el ressò de la teva absència.

Em quedo atrapat dins els meus pensaments,

mentre el temps, aquesta suma d'instants,

que ens atrapa la vida, em va allunyant de tu,

tot és efímer, fins i tot el que més es desitja.

No vaig arribar a conèixer-te, però et trobo a faltar,

he vingut a deixar-te la meva última no abraçada,

perquè avui serà per sempre el últim dia,

que te'n vas de la meva vida, sense aparèixer.

Ja mai sabràs, que aquest poema ets tu.

Joan Cujan  2015

Dibuix: Eva expulsada del paradís (Joan Cujan)

PARPELLEJOS

Entre roselles vermelles i l'efímer vol de la papallona, el temps passa fugaç com un parpelleig, només queda la seva titil·lació en les meves parpelles.

Joan Cujan

MIRATGE

Travessant deserts de soledat,

assedegat, d'afectes on aferrar-me,

buscant oasis inabastables,

que no són reals, per utòpics,

vaig veure el teu miratge.

Posseït per la follia del desig,

volia creure que eres real,

assolible, de pell i tacte,

no un somni eteri, volàtil,

mancat de tot sentiment.

Avui, sé que existeixes.

Joan Cujan 2015  -  Foto: Ibbur

NU (mar endins)

Em submergeixo en el profund oceà,

de les meves fràgils incerteses,

d'aquesta freda corrent que m'atrapa.

Nu, amarat per nous sentiments,

que suaument llisquen i se’n van,

com el lent reflux de les ones,

resta el seu suau frec sobre la pell,

com la sal del mar que m'acull.

Instal·lat en la nuesa primigènia,

desvestit d'artificis, falsa disfressa,

ressorgeixen els sentiments essencials,

em sento pur, lúcid, transparent,

miro i em veig com sóc realment.

En el nou vestit ordit d’esperances,

que he teixit en el mar dels somnis,

s'hi escolen inèdites il·lusions. 

En sortir, la brisa del mar m'aixopluga,

mentre es gronxen els meus somnis,

en la viva esperança d'una nova albada. 

Joan Cujan  2015

CANVIAR I SER EL MATEIX

"Què seria de la vida, si no tinguéssim el valor d'intentar alguna cosa nova?"

Vincent Van Gogh

JE SUIS FOLLE DE TOI

"Has de fer que passi." Denis Diderot

L'OPTIMISME

"Tinc la meva pròpia versió de l'optimisme. Si no puc creuar una porta, creuaré una altra o faré altra porta. Una cosa meravellosa vindrà, no importa el fosc que estigui el present. "

Rabindranath Tagore

MIRA'M

Mira'm,

així,

intensament,

perquè la vida passa,

entre els teus ulls oberts.

Quan em mires,

els teus ulls,

tèrbols,

de vi jove,

els sento al paladar,

eteris,

dolços,

com el record

de totes les besades.

Joan Cujan  2015

CRÜILLA (Blues del gat solitari)

No sé com vaig arribar a aquest camí, tan difícil de seguir,
em sento perdut, en algun lloc enmig del no-res,
ara, aturat en una cruïlla, dubto quin camí he d'escollir,
no sé si serà massa llarg i feixuc el nou viatge.

Alguna cosa havia d'estar malament entre nosaltres,
i jo no vaig saber què havia de fer, per aturar-ho,
no vas fe bé, en mostrar el teu amor i després desaparèixer,
passa el temps i t'adones de com et sents, fa molt mal.

L'amor no s'atura, el veus passar fins que es perd,
i sempre ets l'últim en adonar-te quan s'allunya,
t'has emportat amb tu el meu amor, em sento orfe d'afectes,
potser tu hauries sabut dir-me el camí que em porta a casa.

Joan Cujan  2015

LA NOVA LLUM DE CADA ALBADA

Sempre visc buscant la teva imatge, a la nova llum de cada albada. Avui, quan indiferent la llum del sol reflecteix la teva silueta, una estranya visió em mostra un camí a la recerca de respostes, i trobo mil raons per seguir-te estimant.

LA VIDA BONA

Voltaire escriu, el 1736, “el paradís terrenal és allà on sóc jo”, cosa que significa que “la felicitat és immediata, aquí i ara”


La vida bona - Pascal Bruckner

... L'únic poder que tenim sobre la felicitat, és el de reconèixer-la quan arriba i acollir-la quan la tenim al davant. És un poder enorme i, alhora, és un poder també paradoxal, perquè gairebé sempre se'ns manifesta en forma de passat. Ens reunim una nit amb els nostres amics o sortim de vacances i només a posteriori ens adonem que aquell va ser un moment meravellós. Una de les característiques de la felicitat, o de la bona vida, és que precisament té com a condició la inconsciència. La inconsciència de la felicitat; és a dir, quan vivim un moment feliç, és preferible que no ho sapiguem ...

Fragment de la conferència celebrada al CCCB de Barcelona el 3 d'abril de 2006 i publicat per Breus CCCB


Hi descriu l’obsessió actual per la felicitat i com, en enfocar-la com una necessitat consumista, ens aboca al fracàs. Una petita joia molt recomanable.

SOLITUD (a la recerca del temps perdut)

En el món actual en què tot es mou frenèticament, he arribat a apreciar la solitud, amb una intensitat que mai hagués pensat que em fos possible. Però no és el mateix aïllament i solitud, només et sents aïllat quan estàs desconnectat involuntàriament dels altres, una sensació molt diferent i més freqüent és l'experiència de sentir-te sol enmig d'una multitud.

El fet de buscar moments de solitud és una elecció personal, un temps per a reflexionar en la intimitat dels nostres pensaments. Però no se'ns educa per estar sols, per a molts de nosaltres estar sols és igual a estar fora de la societat, de la família... resulta més fàcil pensar que la solitud és dolorosa, i omplim les nostres vides amb multitud d'activitats, sense temps per a nosaltres.

Molts dies faig exercici, també hi ha en aquesta opció una tria de solitud, és un moment escollit per reflexionar, trobo el temps que necessito per apreciar més a les persones que estan en la meva vida, i recordar a les que per una raó o altra, ja no hi són. Són moltes les persones que són part de la nostra vida i necessiten el nostre afecte, i temps per escoltar-les, com nosaltres necessitem sentir-nos estimats.

També en l'entorn creatiu, la solitud crea un espai on la inspiració és més gran i pots alliberar de forma íntima les teves emocions, i deixar-te portar per la bellesa sense tenir en compte el que els altres puguin pensar sobre el que estàs fent. Gaudir mentre ho fas, sense pensar si algú més ho gaudirà, si ho entendrà, si és bonic... 

Veure com torna la calma a l'aigua de l'estany i els nenúfars romanen immòbils sobre la superfície de l'aigua, mentre el fang es diposita en el fons i deixa l'aigua de nou transparent... aquesta és la claredat i calma que necessitem per apreciar les petites coses i descobrir la bellesa que les habita en la seva solitud.

Text i fotos: Joan Cujan  

MEMÒRIA PER CORRESPONDÈNCIA

Memòria per correspondència, és la publicació de 23 cartes en format de llibre, que la pintora Colombiana Emma Reyes, desconeguda per a la gran majoria de la gent, va escriure des de 1967 fins a 1997 per al seu amic l'historiador Germán Arciniegas. En elles li explica els seus records infantils i de joventut, amb ulls de nena, però amb la intel·ligència de la persona adulta que és. A les dures condicions de pobresa de la seva infància: "Vivíem en una habitació sense finestres, sense llum elèctrica ni vàter". "En aquests mitjans un neix sabent el que vol dir fam, fred i mort", li segueixen punyents episodis de joventut quan va estar internada en un convent, on va créixer rebent càstigs cruels, mentre era educada per a una vida de resignació davant del seu destí. Només fins que es va escapar del convent, ja després dels 18 anys, va poder començar a viure.

Emma tenia poc menys de quatre anys quan va veure que el nen que acabava de tenir la senyoreta Maria, aquesta senyora que cuidava d'ella i de la seva germana Helena, va ser abandonat en un cove, al capdavant d'una porta. "Crec que en aquest moment vaig aprendre d'un sol cop el que és injustícia i que un nen de quatre anys pot ja sentir el desig de no voler viure més i ambicionar ser devorat per les entranyes de la terra. Aquell dia quedarà com el més cruel de la meva existència", va escriure en la carta numero vuit Emma Reyes.

Emma Reyes volia que les seves cartes es publiquessin després de la seva mort, el 2003, i que les regalies d'aquest llibre servissin per ajudar nens orfes de Colòmbia. El lloc escollit va ser la Fundació Llar Sant Maurici a Bogotà, que dóna allotjament i educació a 150 nens que comparteixen amb Emma, un segle després, la seva història. Entre ells han construït una família.

Només per aquest fet ja val la pena comprar el llibre, però us asseguro que és un text que no deixa indiferent.