REFLEXIONS EN NEGRE

La crisi de valors que estem vivint i les notícies negatives que incideixen diàriament en el nostre estat d'ànim, produeixen un enorme impacte sobre la nostra estabilitat afectiva i incrementen la nostra ansietat. Tots tenim mecanismes que ens ajuden a protegir-nos de l'ansietat, però en certes ocasions, com l'actual, estem exposats a que aquesta ansietat que ens ha de protegir, augmenti i ens generi complicacions. Sense adonar-nos és freqüent que tinguem pensaments amb característiques negatives que alteren el nostre estat emocional, llavors anem prioritzant tots els aspectes negatius de la realitat i entrem en una espiral d'emocions negatives del qual pot ser difícil sortir. Quan un ho veu tot negre, ajuda preguntar-se "No hi haurà aspectes positius que deixo de banda?" En aquests moments difícils que estem passant és quan més hem de creure que després de la foscor vindrà la llum, que segurament tindrem errors com tot ésser humà, però que estem millor preparats i capacitats per superar totes les situacions difícils que se'ns presentin, fins ara ho hem aconseguit i res fa pensar que no seguirà així. Tenir en compte aquestes coses pot ajudar a mantenir un bon estat d'ànim per poder enfrontar el present que ens toca viure.

                                                                         Joan Cujan

La crisis de valores que estamos viviendo y las noticias negativas que inciden diariamente en nuestro estado de ánimo, producen un enorme impacto sobre nuestra estabilidad afectiva e incrementan nuestra ansiedad. Todos tenemos mecanismos que nos ayudan a protegernos de la ansiedad, pero en ciertas ocasiones, como la actual, estamos expuestos a que esta ansiedad que nos ha de proteger, aumente y nos genere complicaciones. Sin darnos cuenta es frecuente que tengamos pensamientos con características negativas que alteran nuestro estado emocional, entonces vamos priorizando todos los aspectos negativos de la realidad y entramos en una espiral de emociones negativas del cual puede ser difícil salir. Cuando uno lo ve todo negro, ayuda preguntarse "No habrá aspectos positivos que dejo de lado?" En estos momentos difíciles que estamos pasando es cuando más tenemos que creer que tras la oscuridad vendrá la luz, que seguramente tendremos errores como todo ser humano, pero que estamos mejor preparados y capacitados para superar todas las situaciones difíciles que se nos presenten, hasta ahora lo hemos conseguido y nada hace pensar que no seguirá así. Tener en cuenta estas cosas puede ayudar a mantener un buen estado de ánimo para poder enfrentar el presente que nos toca vivir.

EL TÀNDEM

Em vaig pujar al tàndem darrere d'ella i vam començar a pedalar, al principi mirava com avançàvem ràpid amb poc esforç, era una sensació agradable.
I més agradable es va tornar.
Vam iniciar una suau pendent i ella va estrènyer les cuixes i amb això, els seus glutis començaren a marcar un ritme que intentava seguir amb moviments enèrgics de les meves cames: amunt, avall, amunt, avall, mentre els seus glutis anaven d'esquerra a dreta. Semblava que no ens anàvem a trobar mai tot i anar en el mateix sentit.
A dalt, a sota, amunt, avall, esquerra, dreta, esquerra, dreta.
Veia com la seva pell es cubreix amb una lleugera capa de suor, com la seva samarreta es pujava, s'arromangava i com la meva vista va ser atreta com un imant a la cintura. Vaig augmentar el ritme en un va intent que també es acceleressin els esdeveniments.
Esquerra, dreta, esquerra, dreta, amunt, avall, amunt, avall.
Torbat, amb la vista clavada al final de la seva esquena, arribem al final del passeig, ens parem, es va girar, em va mirar, va veure la meva torbació, va veure la meva erecció i em va dir: porc, sempre pensant en el mateix, ara aniràs tu davant.

La tornada va ser tremendament avorrida.

Relat erotic: Carallo Loco–Blogs     -      Acuarel·la: “Tandem Holandes” Joan Cujan 

Me subí al tándem detrás de ella y empezamos a pedalear, al principio miraba como avanzábamos rápido con poco esfuerzo, era una sensación agradable.

Y más agradable se volvió.

Iniciamos una suave pendiente y ella apretó los muslos y con ello, sus glúteos comenzaron a marcar un ritmo que intentaba seguir con movimientos enérgicos de mis piernas: arriba, abajo, arriba, abajo, mientras sus glúteos iban de izquierda a derecha. Parecía que no nos íbamos a encontrar nunca a pesar de ir en el mismo sentido.

Arriba, abajo, arriba, abajo, izquierda, derecha, izquierda, derecha.

Veía como su piel se perlaba con una ligera capa de sudor, como su camiseta se subía, se arremangaba y como mi vista fue atraída como un imán en la cintura. Voy aumentar el ritmo en un vano intento que también se aceleraran los acontecimientos.

Izquierda, derecha, izquierda, derecha, arriba, abajo, arriba, abajo.

Turbado, con la vista clavada en el final de su espalda, llegamos al final del paseo, nos paramos, se giró, me miró, vio mi turbación, vio mi erección y me dijo: cerdo, siempre pensando en el mismo, ahora irás tú delante.

La vuelta fue tremendamente aburrida.

ROBA ESTESA

"Penjar la roba en un estenedor és potser un dels majors exercicis d'exhibició íntima que un pot fer. El veí veu els nostres calçotets i els nostres llençols, els nostres vestits de festa i el nostre pijama de ratlles. Al voyeur potser li interessi, que li causi cert morbo elucubrar sobre les vides amagades en la bugada, però quan subjectem les peces amb les pinces no solem pensar (almenys a mi em passa així) a les mirades furtives. l'únic que volem és que no se'ns caiguin els mitjons trencats al pis de sota. "

Text extret del llibre "Roba Estesa d'Eva Puyó" Editorial Xordica   -  Foto: Rita Borg

"Colgar la ropa en un tendedero es quizás uno de los mayores ejercicios de exhibición íntima que uno puede hacer. El vecino ve nuestros calzoncillos y nuestras sábanas, nuestros vestidos de fiesta y nuestro pijama de rayas. En voyeur quizá le interese , que le cause cierto morbo elucubrar sobre las vidas escondidas en la colada, pero cuando sujetamos las piezas con las pinzas no solemos pensar (al menos a mí me pasa así) a las miradas furtivas. lo único que queremos es que no se nos caigan los calcetines rotos en el piso de abajo. "

INSTANTS PER AL RECORD

L'altre dia estava ordenant un calaix i vaig trobar un sobre, en ell guardava una sèrie de velles fotografies el valor de cadascuna d'elles, encara que algunes estiguessin danyades pel temps, és inmesurable per a mi, allà entre escales de grisos i sèpia, va transcórrer en pocs minuts davant els meus ulls la història dels meus pares i la meva vida. Aquestes fotografies em van fer pensar, en una d'elles la meva mirada semblava que sortia de la imatge i tractava de trobar alguna cosa, una mirada d'esperança, una mirada d'il·lusions, una mirada de somnis.

Recordes quan eres petit ?, probablement no tens temps, la majoria es avergonyeix de recordar que jugava a la pluja, o somiava ser president, metge, advocat, tants somnis, tantes ganes de menjar-se la vida a trossos .... després passen els anys, vénen les responsabilitats, som adults, professionals, i llavors a la majoria li avergonyeix riure a riallades o ballar, cantar, jugar com quan érem nens.

Hem de tornar a somiar desperts, compartir sense esperar res a canvi, oferir amistat, donar abraçades, dir t'estimo, mullar-nos en la pluja i aixecar la cara cap al cel perquè cada gota que mulli el nostre rostre ens recordi la meravella d'estar vius. 

                                                                 Joan Cujan    2012

El otro día estaba ordenando un cajón y encontré un sobre, en él guardaba una serie de viejas fotografías, el valor de cada una de ellas aunque algunas estuvieran dañadas por el tiempo, es inmesurable para mí, allí entre escalas de grises y sepia, transcurrió en pocos minutos ante mis ojos la historia de mis padres y mi vida. Estas fotografías me hicieron pensar, en ellas mi mirada parecía que salía de la imagen y trataba de encontrar algo, una mirada de esperanza, una mirada de ilusiones, una mirada de sueños.

¿Recuerdas cuando eras pequeño?, probablemente no tienes tiempo, la mayoría se avergüenza de recordar que jugaba en la lluvia, o soñaba con ser presidente, médico, abogado, tantos sueños, tantas ganas de comerse la vida a trozos .... luego pasan los años, vienen las responsabilidades, somos adultos, profesionales y entonces a la mayoría le avergüenza reír a carcajadas o bailar, cantar, jugar como cuando éramos niños.

Tenemos que volver a soñar despiertos, compartir sin esperar nada a cambio, ofrecer amistad, dar abrazos, decir te quiero, mojarnos en lluvia y levantar la cara hacia el cielo para que cada gota que moje nuestro rostro nos recuerde la maravilla de estar vivos.

EL NEN QUE NO VOL FER-SE GRAN

Aquest nen que jugava, compartia, somreia i gastava tota la seva energia sense pensar en el futur ja que no coneixia aquesta paraula, vol despertar i tornar a riure ia somiar.
Aquest nen es va quedar adormit perquè va sentir que no valia la pena seguir despert pres de preocupacions familiars, problemes laborals, falta de diners, les injustícies, l'engany, i tot allò que a ell el va omplir de cansament, només existeix en la meva ment quan recordo moments de felicitat viscuts.
És el moment de buscar-lo, hi és esperant que aprengui a viure el present que es va tan ràpid, que torni a somiar. Es té l'edat de l'esperit, l'edat cronològica no importa, pots cuidar el cos i la imatge exterior, però si no et trobes jove el teu esperit estarà envellit. Si avui torno a riure i ser feliç en les petites coses, estaré guanyant la meva felicitat, hauré despertat el nen que hi ha en mi i ell espera que sigui així cada dia.                                                            

                                                   Foto i Text     Joan Cujan 2012

Este niño que jugaba, compartía, sonreía y gastaba toda su energía sin pensar en el futuro, ya que no conocía esta palabra, quiere despertar y volver a reír ya soñar.
Este niño se quedó dormido porque sintió que no valía la pena seguir despierto preso de preocupaciones familiares, problemas laborales, falta de dinero, las injusticias, el engaño, y todo lo que a él lo llenó de cansancio, sólo existe en mi mente cuando recuerdo momentos de felicidad vividos.
Es el momento de buscarlo, está esperando que aprenda a vivir el presente que se va tan rápido, que vuelva a soñar. Se tiene la edad del espíritu, la edad cronológica no importa, puedes cuidar el cuerpo y la imagen exterior, pero si no te encuentras joven tu espíritu estará envejecido. Si hoy vuelvo a reír y ser feliz en las pequeñascosas, estaré ganando mi felicidad, habré despertado el niño que hay en mí y él espera que así seas cada día.

CAMÍ

                                                  * Feu click a la imatge per ampliar


Tots tenim davant dels nostres ulls un camí individual a seguir que ens oferirà moltes oportunitats per créixer i aprendre sobre nosaltres mateixos i els altres. La nostra capacitat d'aprendre és una experiència individual que no podem comparar amb les dels altres, perquè quan comparem estem jutjant, si respectem el camí dels altres independentment del tipus d'experiències de vida que comporti, ens movem cap a un espai sense judicis, de acceptació i amor incondicional. La vida ens permet decidir a qui o què li permetrem compartir el nostre propi camí. L'experiència ens ensenya que certes situacions i circumstàncies es repeteixen en la vida, reconèixer i aprendre d'elles és part del procés que cada un necessita per créixer, de vegades necessitem aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos.

Text i foto: Joan Cujan  2012

Todos tenemos ante nuestros ojos un camino individual a seguir que nos ofrecerámuchas oportunidades para crecer y aprender sobre nosotros mismos y los demás.Nuestra capacidad de aprender es una experiencia individual que no podemoscomparar con las de los demás, porque cuando comparamos estamos juzgando, sirespetamos el camino de los demás independientemente del tipo de experiencias de vida que conlleve, nos movemos hacia un espacio sin juicios , de aceptación y amor incondicional. La vida nos permite decidir a quién o qué le permitiremoscompartir nuestro propio camino. La experiencia nos enseña que ciertas situacionesy circunstancias se repiten en la vida, reconocer y aprender de ellas es parte delproceso que cada uno necesita para crecer, a veces necesitamos aprender aamarnos a nosotros mismos.

ESTIMAR-TE ÉS L'ÚNIC QUE VULL

Què passarà si al seguir els teus passos el fort vent esborra les teves petjades,si la suau pluja es converteix en tempesta, si les meves mans et busquen entre la sorra de les dunes del desert, si en arribar la nit la meva veu et crida en la foscor, dejam senyals de la teva presència, només vull embriagar-me amb la mel dels teus llavis. Estimar-te és l'únic que vull.

Joan Cujan

Qué pasará si al seguir tus pasos el fuerte viento borra tus huellas, si la suave lluvia se convierte en tormenta, si mis manos te buscan entre la arena de las dunas del desierto, si al llegar la noche mi voz te llama en la oscuridad, dejame señales de tu presencia, sólo quiero embriagarme con la miel de tus labios. Amarte es lo único que quiero.

EL BOSC BRILLA EN LA NIT DE NADAL

Mentre a la ciutat els carrers il·luminats anuncien l'arribada del Nadal, al bosc les cuques de llum il·luminen la nit, les fades fan garlandes de flors d'alegres colors i les aranyes teixeixen llargs fils de plata que pengen per adornar les branques dels arbres. Els nans del bosc han recollit, mel, fruites, pinyons, castanyes ... tot ha d'estar llest per a aquesta nit màgica, llavors tots canten, ballen i s'abracen amb l'esperança que en el nou any es compleixin els seus somnis de felicitat. Joan Cujan                                                                

                                                           

BON NADAL - FELIZ NAVIDAD - MERRY CHRISTMAS - JOYEUX NOËL - BUON NATALE

El bosque brilla en la noche de Navidad,

Mientras en la ciudad las calles iluminadas anuncian la llegada de la Navidad, en el bosque las luciérnagas iluminan la noche, las hadas hacen guirnaldas de flores de alegres colores y las arañas tejen largos hilos de plata que cuelgan para adornar las ramas de los árboles. Los enanos del bosque han recogido, miel, frutas, piñones, castañas ... todo debe estar listo para esta noche mágica, entonces todos cantan, bailan y se abrazan con la esperanza de que en el nuevo año se cumplan sus sueños de felicidad.

LOS AMORES - OVIDIO

 Libro primero – Elegía III (fragmento)

Extiende la mano en la mesa como el sacrificador en el ara, y desea a tu marido todos los males que en justicia merece. Ordénale que beba el vino que mezcla para ti, y en voz baja pide al esclavo el que

deseas. Yo tomaré antes que nadie la copa que devuelvas, y beberé en ella por la misma parte que

hayas bebido. Si acaso te ofrece algún manjar que él gustase primero, recházalo, porque lo ha tocado su

boca. No consientas que ligue sus brazos a tu cuello, ni reclines tu linda cabeza sobre su helado cuerpo

no le dejes que introduzca la mano en tu seno turgente, y sobre todo, evita darle ningún beso, pues si

se lo das, me declararé a voces tu amante, gritando: «¡Esos besos son míos!», y extenderé hacia ti los

brazos. Esto al menos lo veré; mas lo que cela el cobertor de la cama, eso es lo que teme la ceguedad

de mi pasión. Que no se atraviese su pierna con la tuya, ni se choquen vuestras rodillas, ni tus pies delicados tropiecen con sus pies de gañán. ¡Ay, desgraciado!, temo muchas cosas, porque las hizo mi

insolencia, y me atormenta el miedo de mi propia conducta. ¡Cuántas veces mi voluptuosidad y la de

mi prenda supieron encontrar bajo el vestido dulcísimos entretenimientos! Tú no hagas cosa semejante,  y para disipar mis sospechas, aligérate del manto que envuelve tu cuerpo. Insta a tu marido a que

beba sin cesar, mas no acompañes tus ruegos con los besos; mientras bebe, echa furtivamente vino

en la copa, y cuando caiga amodorrado por el vino y la embriaguez, tomaremos consejo del lugar y

la ocasión. Al levantarte, dispuesta a volver a casa, nos levantaremos todos; apresúrate a mezclarte

entre el bullicio de la turba, que allí me encontrarás o te encontraré yo, y entonces pálpame con tu fina

mano cuanto puedas. ¡Ay infeliz1, mis advertencias sólo aprovechan pocas horas; la noche me obliga a

separarme de mi dueña; por la noche su marido la tendrá encerrada, y yo triste y anegado en lágrimas,

sólo osaré seguirla hasta la puerta cruel. Ya te llenará de besos, ya no se satisfará con ellos solamente;

los favores que me concedes en secreto te los exigirá como débito; no se los concedas sin pesar

(esto puedes hacerlo), como si cedieses a la violencia: enmudezcan tus caricias, y que Venus se

goce en atormentarle. Si mis votos y deseos algo valen, no experimentará ningún placer; si nada

valen, al menos no lo experimentes tú; mas sea cualquiera el proceder que adoptes durante la noche,

a la mañana siguiente júrame, que nada le has con cedido.

QUAN NO T'ESCOLTO, ET LLEGEIXO

 

Mai podré explicar el que sento,

Quan el silenci de les teves paraules,

escriuen línies en els meus pensaments,

Quan no t'escolto, et llegeixo.

Mai podré explicar el que veig,

Quan en silenci ens mirem,

els teus ulls escriuen paraules mudes,

Quan no t'escolto, et llegeixo.

Joan Cujan - Foto: Natasha Barabasha

SALARIS BACTERIANS

Teniu un fill o una néta amb titulació universitària i de menys de 35 anys? Doncs bé, us felicitem per la vostra fantàstica experiència humana com a pares o avis i, alhora, us acompanyem en el sentiment, perquè el futur laboral dels vostres descendents tindrà gravada en pedra picada l'èpica de la pobresa. L'atmosfera feixuga i asfixiant que porta associada la crisi va filtrant-se per les escletxes de les nostres vides. Ara ens hem assabentat que Europa va exigir el passat agost al Govern espanyol que impulsés un nou contracte per a joves amb un salari màxim de 400 euros. Son 241,4 menys que el fixat en el salari mínim interprofessional, un concepte en vies d'extinció. Unes 66.000 pessetones mensuals és la tarifa pensada per als anomenats minillocs de traball. Per endolcir la píndola, diuen que aquests treballs, remunerats amb sous que eren decents fa 30 anys, serien per a exercir tasques d'escassa consideració, de manera que molt temem que ocupin a enginyers nuclears o de camins, canals i ports. Fa quatre dies aquest país es trobava immers en un debat absurd sobre la dignitat o no de minipisos de 30 metres quadrats i sobre què herència anàvem a deixar als nostres pobres fills, mileuristes ells. Els ressons d'aquelles tertúlies sonen ara a deliris de nous rics. En a penes cinc anys ens veiem immersos a la força en l'era ascètica del minimalisme. Amb microsalaris, habitatges reduïdes a la mínima expressió i economies familiars pràcticament bacterianes. Els historiadors del futur hauran especialitzar-se en microbiologia si volen assabentar-se d'alguna cosa.
La Vanguardia 08/12/2011 - Alfredo Abián -

HOY RESUCITÓ UN DOLOR MALDITO

                                                       

Te vi cruzando la calle,

tranquilo,

sin prisa.

Apenas nos separó el aliento,

busqué tu mirada.

Casi probé tus caricias.

Volteaste el rostro,

ella se acercó suavemente,

tejió sus dedos entre tus manos

y una sonrisa en común brilló.

Retrocedí nerviosa.

Mi mente voló a otra fecha:

la misma calle,

la misma hora...

Tu, yo. Ella al acecho.

Alucinaron mis ojos,

recordé cuando eras buitre volando

en círculos de aurora tras mi negra cabellera.

Volví a sentir el fuego de tu sable

y tu boca hurgando en mi boca.

El llanto reventó en mi cara,

congeló mi sangre.

Se entumieron mis manos...

Tu, ella. Yo en el olvido.

Me di la vuelta,

caminé con prisa.

vomité tu nombre en la siguiente esquina.

Lina Zerón

CONFIO MOLT

Confio molt que sempre hi haurà algun
desconegut que en llegir els meus poemes
se sentirà commòs, talment com jo
m’hi sento quan els escric. Hi confio
profundament, i puc imaginar
els clars estímuls de la descoberta,
la molt fecunda i estimable enveja
que establirà lligams irreversibles,
per tal com jo mateix n’he estat i en sóc
protagonista atent moltes vegades.
L’estimo ja des d’ara aquest lector
desconegut i amic. Sovint hi penso
i no tan sols en el moment d’escriure.
Entre ell i jo hi ha aquell profund amor
que per distant i net i essencial
no provoca ni dol ni patiment.
Ell ―ho sé bé― no faltarà a la cita
just al moment establert. Jo, des d’ara,

li’n dono ja sincerament les gràcies.                                            Miquel Martí i Pol  -  Foto: George Rustchev

ESTIMA’M

La teva encesa mirada em trasllada a un món de plaers desconeguts,

el suau tacte de la teva pell nua acaricia el meu cos calent, assedegat.

Tanco els ulls i em deixo portar per aquesta passió que sento,

mentres un desgavell de sensacions em envaeixen per dins,

mirades, carícies, petons, fluids omplen de gaudi meus sentits.

Joan Cujan

FENT CAMÍ

Al tornar resseguint les meves passes vaig veure com t'hi acostaves, 

has arribat fins al meu costat, seguint el rastre del meu camí, 

abans de continuar digues-me ... .. et quedes o seguim junts el camí?

Joan Cujan

Al regresar siguiendo mis pasos vi como te acercabas,

has llegado hasta a mi lado, siguiendo el rastro de mi camino,

antes de continuar dime ... .. te quedas o seguimos juntos el camino?