PER ON S'ESMUNY EL DESIG

No hi ha res més perible,
que el fonedís esclat d'onades
per on s'esmuny el desig.

Joan Cujan  2020

SERENOR

Assereno el pas de les hores 

vagareja'n l'esguard esmorteït

per l'assossegada llum de la tarda.

Ja no s'escolten els jocs de la innocència,

només ressona l'eco de les seves rialles,

allà on la veu es confon amb el silenci.

Mancat de vida, el parc es gronxa en el no-res.

Joan Cujan 2020 

AIRE

L'aire que respiro és més pur,

el món es dóna una treva,

potser d'aquesta angoixa farem net.

Joan Cujan  2020

AÏLLAMENT

L'aïllament desgasta.

És gota d'aigua,

que cau intermitent,

continua, sense treva,

i s'esvaeix formant

escletxes profundes.

És una invisibilitat

que perfora l'ànima,

on està la solidesa?

d'aquest món

que ens acull.

I al dia, seguirà la nit.

Joan Cujan  2020

BOGERIES

Estic assetjat.
En pijama
i els cabells regirats,
no hi ha manera de sortir,
no estic boig, estic tancat
del matí a la nit,
en un món de bojos,
és molt de temps
per sortir sa i estalvi.

Joan Cujan  2020

RODA EL MÓN I TORNA AL BORN

Quan era nen, dins la meva habitació,

mai vaig pensar en el bullici del carrer,

el meu món estava dins de la llar,

em sentia indefens fora de la família.

La meva atenta mirada es detenia en les petites coses, 

i aprenia des de dins a anar reconeixent l'exterior.

Avui en despertar-me, un callat silenci

m'ha angoixat, he sentit la necessitat

de mirar per la finestra, 

ha passat el temps,

no sabria dir si molt o poc,

era com si tot s'hagués aturat,

ningú als carrers deserts, només algun ocell,

m'he assegut a la vora del llit,

i he vist passar una noia jove amb el seu gos,

després una camioneta ha deixat caixes d'aliments

en una residència d'avis propera,

aquesta petita mostra de vida, m'ha fet somriure.

Però no vull sortir, em sento inquiet,

indefens com quan era un nen,

fora el món batega lentament,

s'ofega, s'apaga en silenci.

Joan Cujan  2020

ANIVERSARIS

Segons diu el meu DNI, si no m'enganya,

any a any m'acosto als setanta,

tot d'una he pensat en el meu pare,

del motlle molt llunyà de què estic fet,

com més anys compleixo, més m'assemblo.

Ara no m'imagino més gran, com ho feia

de jove en veure al meu pare,

el mirall em mostra una imatge

que no comparteix la ment,

no em reconec, sóc més jove.

Em miro el cos i em fa respecte,

els cabells blancs, la plata dels anys diuen,

de jove em mirava les mans i m'agradaven,

ara arrugades, la pell més fina, amb petites taques.

Segueixo fent l'amor amb el mateix desig. 

Potser sóc, el que sempre vaig voler ser

sense pretendre-ho, inconscientment.

De vegades, penso que segueixo viu.

Joan Cujan  2020

EPIFANIA TERRITORIAL (Madrid)

Home gris que vius al centre de l'imperi,

complint ordres de fanàtics ineptes,

que neguen l'absurda veritat.

Només ets pols que contamina

l'aire expandeix la mort,

la teva llavor creix, i creix.

De pressa, de pressa,

amaga't a casa.

Viu, viu criden els morts

Només per al sacrifici d'herois anònims,

reclosos tots junts com ramat d'ovelles,

ens salvarem de la massacre dels escorxadors.

Joan Cujan  2020

RECLOSOS

De quin color és el silenci.

Hi ha tanta pau, aquest matí de diumenge,

els carrers són com a cambres buides,

espais lliures, abans transitats.

Tot és només silenci, cel gris i cendra.

---

De quin color és el dolor.

En aquests dies de reclusió forçada,

una creixent impotència em rosega l'ànim,

sento malestar físic, fred al cor.

Tot és metàl·lic i fred, plomís, descolorit.

---

De quin color és l'angoixa.

A poc a poc, sense fer soroll,

s'apodera un buit que ho omple tot,

el desànim em corca l'esperança.

Tot és incert, malaltís, sense color.


Joan Cujan  2020

PENSAMENTS RECLOSOS

Aquests dies de reclusió involuntària a casa, els sentiments de pertinença a un col·lectiu es fan molt més forts, però malgrat la teva actitud responsable, no tens el control de la situació, depens del que faci la societat a la qual pertanys.

T'adones l'inestable que és la realitat en què vius, et creus segur, has tingut la sort de néixer al costat bo del món, tens les teves necessitats vitals cobertes i et pots permetre algun petit plaer, i de sobte un virus (fortuït o provocat) pot alterar la teva plàcida vida i convertir-te en un ésser discriminat, passes a estar reclòs, a ser com a aquests éssers humans que no se'ls permet travessar les fronteres i experimentes dins teu, l'angoixa, la por de ser també inclòs entre els empestats sense tenir cap culpa.     

Joan Cujan  2020

PERSISTÈNCIES - ENRIC ANSESA

Persistències és la mostra individual d'Enric Ansesa, l'exposició mostra l'evolució dels treballs d'un dels artistes més destacats de l'art abstracte actual. La mostra, que reuneix peces dels gairebé cinquanta anys de trajectòria de l'artista, incideix en els aspectes més iconogràfics d'una obra que, des de mitjans dels anys setanta fins al dia d'avui, ha tingut un comú denominador: el color negre. La dualitat que conforma aquest color / no color la trobem present a la seva producció com a foscor i llum, sobrietat i sentiment, matèria i dibuix, i es converteix en el seu principal referent estètic. També els punts, les cal·ligrafies, les sutures o les creus formen una iconografia que serà recurrent al llarg de tota la mostra.

POESIA DE L'ANDALÚS

La princesa Omeia Wallada, filla del Califa de Còrdova Muhammad III, va destacar pel seu gran talent, tant, que diuen que superava a tots els poetes. Són coneguts els poemes d'amor fruit de la seva relació amb el popular poeta Ibn Zaidun, que es va enamorar d'ella. Va ser mutu però, com no podien airejar el seu amor, s'escrivien versos.

A mi m'enamora aquest poema seu...

"Quan caigui la tarda, espera la meva visita,

doncs veig que la nit és qui millor encobreix els secrets;

sento un amor per tu que si els astres ho sentissin

no brillaria el sol,

ni la lluna sortiria, i les estrelles

no emprendrien el seu viatge nocturn. "

i la resposta de Ibn Zaidun...

Des de la teva marxa la meva sola creença és ser-te fidel

i mai he professat més religió que tu.

Quan els meus pensaments et xiuxiuegen,

gairebé em moro de dolor, però ho accepto.

Què importa si no sóc el teu igual a la noblesa

quan en l'amor no hi ha més que iguals?

Encara que per amor s'inclinés cap a mi

des del seu tron excels la lluna de la nit fosca,

ningú, excepte tu, podria seduir-me.

La pau sigui amb tu, mentre duri aquest amor

que nosaltres ocultem i que ell ens revela!

PINTANT VELÁZQUEZ

PINTANT VELÁZQUEZ - Exposició: Guerrero Molina (Espai Volart)

Inclou una sèrie d'aquarel·les dedicades a alguns dels personatges que formen part de les obres del mestre clàssic. Alguns d'ells són significatius, mentre que altres són secundaris. L'objectiu és donar-los un protagonisme que possiblement no han tingut en les obres originals.

L'actitud pictòrica no depenia de la voluntat d'interpretar-lo, ni de copiar-lo tampoc. L'havia interioritzat amb suficient fluïdesa perquè les pintures tinguessin autonomia personal, això si, sumant tot allò que m'havia aportat el mestre.

Guerrero Molina

Joan Cujan  2020

JA DESPERTA L'ALBADA

Després de l'ocàs,
dins la foscor de la nit,
ja desperta l'albada.

Joan Cujan  2020

EL SALT

No cal que t'empenyin

cap a l'abisme,

si camines d'esquena

al precipici,

no sents vertigen.

El veritable heroi és fràgil,

s'apropa al buit,

és profund l'abisme.

Salta i en el seu descens

esperit i cos són lliures,

lleugers, eteris,

se sent confiat, estrany.

En somiar, parpellegen les pupil·les,

llisquen suaument fregant les pestanyes

i al despertar confós es pregunta

si ha tornat a l'úter, on tot va començar.

Potser només Déu sap la resposta.

Joan Cujan 2020