VÉS I EXPLICA-L'HI

Vés i explica-l'hi com et sents,
que vius dies esperançats,
que l'estimes, i sempre l'estimaràs.
Has vingut absorta en el paisatge,
resseguint el camí de totjorn,

amb una força que ja no tens,
a l'ombra d'arbres centenaris
que t'han vist tant, tant jove.
Has travessat rierols per on flueix
l'aigua d'aquests cims tan teus,
a vessar el plor per la llera
i fondre't en un bassal.
Fins al clot amorosament protegit
a penes trepitjat per l'aire,
en el que jeuen les despulles.
Un cel gris, plujós allà dalt,
plou damunt els teus records,
sota la pluja, una pregària.

Joan Cujan  2018

QUÈ MIRES?

A la pregunta: - Què mires? Mai es pot respondre: - Res, la diferència entre res i buit és essencial, el no-res no té existència i dins el buit si n'hi ha. El buit implica ja la noció d'espai, per tant, d'alguna cosa que existeix o ha existit, ni tan sols el silenci, la foscor i l'absència d'alguna cosa... nega la seva existència.   (Reflexió per als que tallen llaços grocs)

Joan Cujan  2018

AIXÍ VA COMENÇAR TOT

Avui fa un any... aquí va començar tot, Espanya es va cobrir la cara i mentre uns miraven cap a un altre costat (Republicans, Gent d'esquerra, "Intel·lectuals") altres enviaven a les forces de l'Estat, per agredir impunement a gent pacifica i desarmada... primer amb el "A por ellos", després buscant la confrontació amb grups "feixistes", subvencionats, coberts amb passamuntanyes agredint vianants i llevant símbols pacífics per tal de terroritzar la població i buscar una reacció violenta que justifiqui les seves actuacions. Mentre tots els poders de l'Estat, utilitzant les lleis al seu antull, van començar una croada contra el que pensa diferent. Sentències, presó, persecució... sense precedents en qualsevol País democràtic Europeu. Mentre segueixen ostentant el poder els descendents dels què van guanyar la guerra amb el cop d'Estat de Franco... la gent segueix a les cunetes i Franco en el seu Mausoleu...

Joan Cujan  2018

AVIAT FARÀ UN ANY

Se'n van endur els meus somnis, 

em queda una ferida que no desitja tancar-se,

ara tot són preguntes sense respostes.

Els passos d'ara, són lents, insegurs,

el futur incert i ombrívol.

Joan Cujan  2018

ESCRIURE

Escriure és tornar a aquest lloc,

on tot comença a ser records,

per caminar junts de la mà, 

pensaments i ànima,

resseguint la ruta ja llunyana

dels anys viscuts.

Joan Cujan  2018

RODAMON

Sota un sol que em recorda,

llunyanes terres on vaig néixer,

perdut, com un rodamón,

trepitjo la sorra de la platja,

sense deixar rastre pel camí.

Joan Cujan  2018

LA FLOR DE LA TEVA INNIOCÈNCIA

Desitjaria un temps etern

per sargir tots els accidents.

No acabar-me mai la fantasia

que resideix en tots els teus racons.

Desfullar la flor de la teva innocència.

Joan Cujan  2018

DARRERE LES CORTINES (TARDA DE DIUMENGE)

Tot acaba sempre molt lluny,

en confins remots, infinits,

on no acabes mai d'arribar.

Tens la certesa que mai aconseguiràs

en el teu perenne pelegrinatge

apropar-te al teu destí.

Esgotat, et rebel·les,

potser tot el camí recorregut

ha estat només un miratge.

Mentre amb el fràgil pas de les hores,

lànguidament la tarda de diumenge

s'amaga darrere de les cortines.

Joan Cujan  2018

LA VELLA CREU DEL CAMPANAR

Arribo amb la llum naixent de la matinada,

encara en fosca penombra,

després d'una nit de tempesta.

He tornat i ningú m'espera,

ascendeixo lentament entre records,

ansiós de reconèixer-me entre ells.

Fa molts anys ningú trepitja les lloses,

ja no repiquen les campanes,

ni els ocells fan nius en les teulades.

Escolto el lament de la porta oberta,

quan es balanceja entre les seves frontisses,

ja no té sentit, ningú la travessa.

M'allunyo lentament, no es pot tornar

enrere en el temps, és com un pensament,

ja només existeix en la memòria.

Joan Cujan  2018

AHIR ET VAIG VEURE PER PRIMER COP

Ahir et vaig veure per primer cop

i un vertigen em va recórrer el cos,

en imaginar una devesa de l'Olimp,

bella, en la plenitud dels divuit anys,

tots els excessos t'estaven permesos. 

Em deixo portar per la nostàlgia, 

i sense adonar-me, em sento buit, 

m'envaeix una freda melangia, 

substància immaterial del pas dels anys 

per on vaig anar perdent la joventut. 

De vegades voldria desfer el camí, 

i encendre la llum dels records, 

capturar el temps que mai es va aturar. 

No em val recordar glòries passades, 

l'ahir ja és un passat, només per recordar.

Joan Cujan 2018

ET REGALO

Et regalo el cel sense núvols, 

et regalo el cel amb els núvols prims,

et regalo l’olor del riu i la dels salzes en zel, 

et regalo l’olor de la fusta calenta,

et regalo l’aigua que s’escola pels dits,

però torna, però tu torna.

Text: Aquesta Llibertat - Pierluigi Capello

Foto: Joan Cujan

CLASSE MAGISTRAL

Alguna vegada heu assistit a una classe magistral?
És difícil classificar i diferenciar-les per categories, crec que se li acostaria, una classe que poguéssim recordar a través del temps, una classe que t'hauria deixat un sediment intel·lectual, que només pot donar un bon professor... la vida té aquests moments, records que t'acompanyen sempre...

Joan Cujan  2018

LLUITES FRATRICIDES

Quan estem vivint una situació excepcional, perquè l'autonomia ha mort, i res pot seguir igual després de l'1-O, l'enfrontament dels partits suposadament anomenats "Independentistes", són inútils lluites fratricides. La Crida hauria d'haver-se creat fa temps, necessitem una força política única per guanyar totes les eleccions, i deixar obsolets els partits Nacional-feixistes Espanyols a Catalunya, fins a assumir la Independència. Només llavors es podria dissoldre la Crida i convocar noves eleccions per reconfigurar l'espectre de partits segons la seva orientació política...

Joan Cujan  2018

SOLITUDS

Podríem dir que la solitud de l'home és tan vella com el món. Solitud i aïllament són dues coses absolutament diferents, l'artista sent la necessitat de buscar espais de llibertat, una sòlida i impenetrable bombolla de vidre, que l'aïlli del món exterior. A la majoria de persones l'art no els diu res, mostren una total indiferència, i el que per a l'artista significa viure en plenitud, esdevé un excés, una mostra del seu egocentrisme, que no comprenen i els pertorba. Encara que la persona amb sensibilitat artística tracti de passar desapercebuda, suscita desconfiança dels que converteixen la seva vida en una rutina descolorida, incapaços de sentir plaer davant de la bellesa abstracta de les coses.

L'artista ofereix un món de valors diferents dels de la societat en què viu, afirma la seva individualitat, i és en fer-ho, en un món d'éssers que tendeixen a dissoldre la seva personalitat entre la massa, s'aboca a la seva íntima solitud. Però les seves hores, de treball creatiu en soledat, de vegades brillants que obren portes a nous mons, altres apagades per feridors fracassos que t'enfonsen en el desànim. El mantenen agosarat, viu.

Estàs sol, explorant territoris mai transitats, penetrant en el més profund del subconscient, intentant aconseguir l'inabastable, fins a arribar a l'últim límit per descobrir, allà on es produeix la metamorfosi del cos i l'esperit. Sempre busco el costat poètic de les coses, que mostra la fragilitat intemporal de la bellesa, i transforma a qui té la sort de ser capaç de pressentir-la, entre la sòrdida lletjor d'un món sense sensibilitat.

Joan Cujan  2018 

L’ESCORÇA DELS DIES

Ahir mentre feia temps per assistir a un recital d'Amancio Prada, vaig veure un petit jardí amb nombrosos plataners, cada vegada més difícils de trobar a la ciutat de Barcelona. Amb el pas dels anys el tronc es fa gran i l'escorça es bada i acaba caient a terra, formant al tronc, un llenç amb unes formes fantàstiques, acompanyades d'una gamma de colors preciosa, que va canvia'n segons  incideix la llum. Des de la meva infantesa sempre he sentit molta curiositat en observar la seva escorça amb molt de detall, m'ofereix moments màgics, que encoratgen la meva creativitat, apareixent davant dels meus ulls una infinitat d'imatges, que la meva imaginació converteix en formes recognoscibles. També s'enriqueix la nostra perceptibilitat, amb murs, pedres, núvols... el món exterior és ple de formes que volen donar-se a conèixer a través de la nostra sensibilitat.

Joan Cujan  2018