LA FLOR DE LA TEVA INNIOCÈNCIA

Desitjaria un temps etern

per sargir tots els accidents.

No acabar-me mai la fantasia

que resideix en tots els teus racons.

Desfullar la flor de la teva innocència.

Joan Cujan  2018

DARRERE LES CORTINES (TARDA DE DIUMENGE)

Tot acaba sempre molt lluny,

en confins remots, infinits,

on no acabes mai d'arribar.

Tens la certesa que mai aconseguiràs

en el teu perenne pelegrinatge

apropar-te al teu destí.

Esgotat, et rebel·les,

potser tot el camí recorregut

ha estat només un miratge.

Mentre amb el fràgil pas de les hores,

lànguidament la tarda de diumenge

s'amaga darrere de les cortines.

Joan Cujan  2018

LA VELLA CREU DEL CAMPANAR

Arribo amb la llum naixent de la matinada,

encara en fosca penombra,

després d'una nit de tempesta.

He tornat i ningú m'espera,

ascendeixo lentament entre records,

ansiós de reconèixer-me entre ells.

Fa molts anys ningú trepitja les lloses,

ja no repiquen les campanes,

ni els ocells fan nius en les teulades.

Escolto el lament de la porta oberta,

quan es balanceja entre les seves frontisses,

ja no té sentit, ningú la travessa.

M'allunyo lentament, no es pot tornar

enrere en el temps, és com un pensament,

ja només existeix en la memòria.

Joan Cujan  2018

AHIR ET VAIG VEURE PER PRIMER COP

Ahir et vaig veure per primer cop

i un vertigen em va recórrer el cos,

en imaginar una devesa de l'Olimp,

bella, en la plenitud dels divuit anys,

tots els excessos t'estaven permesos. 

Em deixo portar per la nostàlgia, 

i sense adonar-me, em sento buit, 

m'envaeix una freda melangia, 

substància immaterial del pas dels anys 

per on vaig anar perdent la joventut. 

De vegades voldria desfer el camí, 

i encendre la llum dels records, 

capturar el temps que mai es va aturar. 

No em val recordar glòries passades, 

l'ahir ja és un passat, només per recordar.

Joan Cujan 2018

ET REGALO

Et regalo el cel sense núvols, 

et regalo el cel amb els núvols prims,

et regalo l’olor del riu i la dels salzes en zel, 

et regalo l’olor de la fusta calenta,

et regalo l’aigua que s’escola pels dits,

però torna, però tu torna.

Text: Aquesta Llibertat - Pierluigi Capello

Foto: Joan Cujan

CLASSE MAGISTRAL

Alguna vegada heu assistit a una classe magistral?
És difícil classificar i diferenciar-les per categories, crec que se li acostaria, una classe que poguéssim recordar a través del temps, una classe que t'hauria deixat un sediment intel·lectual, que només pot donar un bon professor... la vida té aquests moments, records que t'acompanyen sempre...

Joan Cujan  2018

LLUITES FRATRICIDES

Quan estem vivint una situació excepcional, perquè l'autonomia ha mort, i res pot seguir igual després de l'1-O, l'enfrontament dels partits suposadament anomenats "Independentistes", són inútils lluites fratricides. La Crida hauria d'haver-se creat fa temps, necessitem una força política única per guanyar totes les eleccions, i deixar obsolets els partits Nacional-feixistes Espanyols a Catalunya, fins a assumir la Independència. Només llavors es podria dissoldre la Crida i convocar noves eleccions per reconfigurar l'espectre de partits segons la seva orientació política...

Joan Cujan  2018

SOLITUDS

Podríem dir que la solitud de l'home és tan vella com el món. Solitud i aïllament són dues coses absolutament diferents, l'artista sent la necessitat de buscar espais de llibertat, una sòlida i impenetrable bombolla de vidre, que l'aïlli del món exterior. A la majoria de persones l'art no els diu res, mostren una total indiferència, i el que per a l'artista significa viure en plenitud, esdevé un excés, una mostra del seu egocentrisme, que no comprenen i els pertorba. Encara que la persona amb sensibilitat artística tracti de passar desapercebuda, suscita desconfiança dels que converteixen la seva vida en una rutina descolorida, incapaços de sentir plaer davant de la bellesa abstracta de les coses.

L'artista ofereix un món de valors diferents dels de la societat en què viu, afirma la seva individualitat, i és en fer-ho, en un món d'éssers que tendeixen a dissoldre la seva personalitat entre la massa, s'aboca a la seva íntima solitud. Però les seves hores, de treball creatiu en soledat, de vegades brillants que obren portes a nous mons, altres apagades per feridors fracassos que t'enfonsen en el desànim. El mantenen agosarat, viu.

Estàs sol, explorant territoris mai transitats, penetrant en el més profund del subconscient, intentant aconseguir l'inabastable, fins a arribar a l'últim límit per descobrir, allà on es produeix la metamorfosi del cos i l'esperit. Sempre busco el costat poètic de les coses, que mostra la fragilitat intemporal de la bellesa, i transforma a qui té la sort de ser capaç de pressentir-la, entre la sòrdida lletjor d'un món sense sensibilitat.

Joan Cujan  2018 

L’ESCORÇA DELS DIES

Ahir mentre feia temps per assistir a un recital d'Amancio Prada, vaig veure un petit jardí amb nombrosos plataners, cada vegada més difícils de trobar a la ciutat de Barcelona. Amb el pas dels anys el tronc es fa gran i l'escorça es bada i acaba caient a terra, formant al tronc, un llenç amb unes formes fantàstiques, acompanyades d'una gamma de colors preciosa, que va canvia'n segons  incideix la llum. Des de la meva infantesa sempre he sentit molta curiositat en observar la seva escorça amb molt de detall, m'ofereix moments màgics, que encoratgen la meva creativitat, apareixent davant dels meus ulls una infinitat d'imatges, que la meva imaginació converteix en formes recognoscibles. També s'enriqueix la nostra perceptibilitat, amb murs, pedres, núvols... el món exterior és ple de formes que volen donar-se a conèixer a través de la nostra sensibilitat.

Joan Cujan  2018

TU I L’ÀNGEL

Pintura: Cupid-Psyche (Gerard Francois Pascal Simon)

Et fascina la silent fatiga, que t'apropa

a un crepuscle que sents pròxim,

punt final d'un destí llarg i vagarós.

Sents pànic del pas sobtat del temps,

viu dins teu, una calma frustrant,

a on la memòria esberla el silenci.

  

Rere la teva vulnerabilitat, sura la teva força.

Quan el desig et devora l'ànima,

aquest vertigen que et pren el cos,

t'has sentit desitjada, estimada. 

Tu i l'àngel lentament us heu fos,

en vesprades sense paraules

fetes amb la complicitat de tendres mirades.

M'ofereixes l'espai i el temps que necessito

Poema: Joan Cujan 2018

LA REPÚBLICA SOM NOSALTRES

Cap acte o comentari és gratuït... sempre hi ha raons ocultes, i poders fàctics que mouen els fils a l'ombra... hi ha nou govern d'Espanya (crec que imposat per Europa) i li estan canviant la cara (més democràtica i negociadora), no es podia seguir amb la del corrupte PP ni permetre l'ascens de l'extrema dreta de Ciutadans (ja va de caiguda lliure), ara el problema és Torra, i per sobre de tot Puigdemont (Europa no pot permetre que guanyi una revolució que neix del poble, provocaria reaccions en cadena), però tampoc el càstig desproporcionat, injust, il·legal de la justícia Espanyola (hereva de les estructures del règim de Franco), crec que arribaran (si no ho han fet ja), a pactar una sentència rebaixada, més d'acord amb la justícia Europea, que els permeti mirar cap a un altre costat (com tantes altres vegades), per això retarden el lliurament de Puigdemont, ho faran quan estiguin segurs d'una sentència que puguin acceptar. Mentrestant, Junqueras i ERC van canviant el discurs, preparant un espai nou "finestra d’oportunitat", que els permeti tornar al poder dins d'un nou Autonomisme (vestit de fals federalisme), tant de bo estigui equivocat. Les opcions que ens queden als ciutadans de l'1-O són ​​molt poques... potser mantenir la dignitat, seguir units, no oblidar mai el que va passar, i fer que fracassi qualsevol intent, vingui del partit que vingui de renunciar a la República... perquè la República som nosaltres...

Joan Cujan  2018

MALSON

Ràpids pensaments 

teixeixen el meus somnis,

una densa boira

s'apodera de la teva imatge

i no deixa rastre,

m'he vist, mirant-te 

sense rostre

només existeixes

en la meva imaginació. 

Joan Cujan  2018

LA SILENT FATIGA DE CONVIURE AMB UN MATEIX

Pots començar a córrer sense parar,

buscar ajuda desesperadament,

no importa el lluny que vagis,

mai arribaràs a cap destí,

no vols fugir de tu, sinó de la teva vida.

És impossible escapar-se, de ment i cos,

allibera't, accepta't com ets,

estima't amb totes les teves misèries,

accepta les teves llums i ombres,

no reprimeixis les teves emocions.

Sigues fidel a tu mateix.

Joan Cujan 2018

DESBORDAR LA REALITAT

Si cuides amb excessiva llibertat el jardí secret de la teva imaginació, pot arribar a fer-se massa exuberant i desbordar la realitat...

Joan Cujan 2018

SERRA DEL CADÍ II

A vegades penso que per molts anys que passin, sempre queda temps per viure, el problema és que els paisatges pels quals transitem segueixen sent els mateixos, i alberguem les mateixes preguntes i la mateixa absència de respostes...

Joan Cujan  2018