COM AIGUA DE PLUJA

De la mateixa manera que canvien les coses, ho fem les persones, som tan fràgils com núvol que passa, com aigua de pluja, com un fugaç pensament... Sentir nostàlgia del que podríem haver estat, només ens crea insatisfacció. L'únic que podem fer és viure en constant transformació, siguem capaços d'adaptar el nostre pensament a la realitat canviant que ens envolta i gaudim de la bellesa del que s'ha viscut mentre ens preparem per viure el futur...

Joan Cujan  2018

SERRA DEL CADÍ

Es pot desitjar alguna cosa més gran que el gaudi en la contemplació de la immensitat de la Natura i formar part d'ella... Potser l'íntim plaer de les petites coses...

Joan Cujan 2018

PERDUTS

Li vaig dir, que estava perdut,
en mirar-me va somriure,
jo també estic perduda.
Llavors, vàrem saber,
que ja no ens importava,
acabàvem de trobar-nos.


Joan Cujan 2018

COM UN LLIRI OBERT

Així són les coses a l'abril,

com més petites més tendres,

més suaus,

més dolces.

Com la teva mirada

que creua la meva

i m'ho diu tot

sense dir-me res.

Karma Gual

COM NÚVOLS AL CEL

Som els somnis,

que atresorem

al llarg dels anys.

De vegades, 

els sentim propers,

quasi els toquem,

d'altres, passen eteris,

per davant dels ulls,

com núvols al cel.

Joan Cujan  2018

MIRATGE

Tot acaba sempre molt lluny,

en confins remots, infinits,

on no acabes mai d'arribar.

Potser tot el camí recorregut

ha estat només un miratge...

Joan Cujan 2018

L'HORITZÓ IMMEDIAT

Un immens desencís

m'impedeix veure l'horitzó,

m'imagino amagatalls recòndits,

infinits espais de llibertat,

i el meu esperit naufraga

en aquest mar d'incerteses.

Joan Cujan  2018

PASSEIG

El so del frec

dels teus passos

en trepitjar l'herba,

es perd sinuós,

entre l'ombra dels avets.

Ara sents el murmuri

de l'aigua en passar

entre els marges del llac,

trencant el silenci

de les pedres.

I et quedes 
impàvid,
escoltan
els sons 
de la natura,
que flueixen.

Joan Cujan  2018

ARRELS

La tempesta

s'acosta,

implacable,

intolerant,

inflexible.

Sóc,

un arbre nu,

enmig del bosc,

el vent,
inclement, 
em balanceja.

Impossible

mantenir-me

erecte,

arrelat

a la terra

resisteixo.

Joan Cujan  2018

.

FRAGMENTS D'EXISTÈNCIA

Tot m'és incert.

No sé d'on surt

aquesta feble lucidesa,

que em permet vagarejar

pels senders de la memòria.

Una fràgil llum

s'endinsa tremolosa,

en la persistent,

densa boira

que s'empassa,

sento un neguit furiós

quan m'arrabassà

els últims records.

La meva mirada fuig

i es perd, per allunyar-se

d'aquest incessant transit

entre llums i penombres.

Avui el mirall m'ha mostrat

de sobte, entre reflexos

de somnis esberlats,

l'estrany que m'habita,

i en veurem reflectit

he vist que l'eternitat

ja s'allotja als meus ulls.

Joan Cujan 2018

OSLO

La teva mirada
escurça la distància,
sempre em captura,
adorm el pas del temps,
deixant un rastre
de càlida tendresa.

Joan Cujan  2018

LLUMS I OMBRES

En l'art de la mateixa manera que a la vida, la bellesa habita entre llums i ombres...

Joan Cujan  2018

I TOT PER NO CALLAR-ME

Em vaig dur i porto cicatrius a l'ànima.

Mitges, targes vermelles, covardia.

Promeses que no van ser.

Engrunes d'amor al fons de l'equipatge.

Històries, poemes, tatuatges als ulls

llençols a l'ànima.

Poemes per oblidar.

Records d'amics amats.

Vols de papallones.

Plomes d'ocells morts.

Catarsi i Anestèsia per ultrapassar.

Petons que no he donat, libido.

El carnet d'identitat i el passaport.

Terra entre les ungles.

Branqueta de canyella,

dàtils, xerrada i cafè.

Infusió d'herbes amb mel.

Coses per a dir i moltes....

Que m'empassaré, segur.

Tinc molt que matar, per a no morir.

Confesso que una vegada,

em vaig apallissar.

I tot: per no callar-me....

- Karma Gual –

U D’OCTUBRE

U D’OCTUBRE

Consirós,
embriac d'orgull,
afligit potser,
per una falsa
esperança,
que s'allunya
de l'esguard
d'uns ulls clucs,
cansats,
que sempre
em recordaran
un u d'octubre,
que mai, mai,
podré oblidar.

Joan Cujan  2018

VIATGE TARDORAL

Aviat partiré de nou,
porto tot el viscut
com únic equipatge,
i malgrat tot,
infatigable viatger,
persegueixo, insistent,
sense donar-me treva
el últim paisatge.
El pas dels anys,
fan, créixer la distancia,
fins a fer-me espectador
de la meva pròpia vida.
Si miro enrere,
tot queda ja molt lluny
fora de l'abast
de la memòria.

Joan Cujan  2018