Ocres, vermells, taronges, daurats cruixents com fulles seques, una paleta amb els sons d'una bella simfonia de tardor... sigues feliç, la natura t'estima...
Joan Cujan
dimarts, 7 de novembre del 2017
dimarts, 24 d’octubre del 2017
SOLEDAT
Joan Cujan 2017
dimarts, 17 d’octubre del 2017
HELP CATALONIA
Tot el que no neixi de la llibertat d'elecció de l'ésser humà, no pertany al seu veritable ser, tot l'imposat és aliè a la seva autèntica naturalesa. El poder entra en crisi quan utilitza la força, la demagògia i la ignorància per mantenir les condicions de servitud de l'oprimit, quan no reconeix els anhels dels seus ciutadans.
Aquesta dominació sempre s'expressa en la centralització i concentració del poder que utilitza tot el seu aparell ideològic per imposar el seu pensament únic. Per això aprova lleis constituents per tal de sotmetre als que volen subvertir l'ordre establert, menyspreant els seus drets i llibertats democràtiques. És un procés que té com a únic objectiu alimentar la desesperança, aixafar tota capacitat de somiar i destruir tot camí cap a la "utòpica" llibertat.
Com militants de la utopia, hem d'assumir de forma radical el trencament amb els llaços que ens uneixen als nostres opressors, som portadors d'una identitat pròpia, compartim una mateixa essència, no som éssers aïllats, ens hem de fer costat amb la nostra sòlida base històrica i cultural per reivindicar la nostra sobirania.
JOAN CUJAN 2017
https://youtu.be/OAEYtrIAfEI
dissabte, 14 d’octubre del 2017
PLANY
Planyo els que no poden dormir,
els imagino sentint sons llunyans,
tocs de campanes,
hores, mitges i quarts.....
La nit que passa lenta,
com un caragol
que es mou dins la carcassa,
presoner,
esperant que neixi l'alba...
Als que no podeu dormir... Serenor
Karma Gual
divendres, 13 d’octubre del 2017
PIOLIN'S de FERRO
Sovint l'odi es disfressa amb un aparent somriure, un to paternal, mentre naveguen entre mars plens d'esperança Piolín's de ferro amb el cor ple de fel...
Joan Cujan 2017
dilluns, 9 d’octubre del 2017
BASARDA
Estàs bé, només respira, respira i recorda totes les vegades en el passat que ja vas sentir aquesta por, totes les vegades que et vas sentir ansiós, aclaparat, i un calfred impregnava d'una suor freda la teva pell, fins que un dolor intens t'immobilitzava. Sents un caos, una confusió de la ment i el cos. Quan ens sentim ferits, estem cecs i no trobem la manera de redreçar les coses, avui no veus cap solució, però quan passi el temps, no avui o demà, sinó en uns mesos, et sorprendrà com les aigües tornen al seu curs. La vida t'ha posat moltes vegades a prova, i malgrat el difícil que han estat les coses, has sobreviscut. Respira, respira i confia que pots sobreviure això.
És un temps per plorar a les postes de sol, i amb tanta bellesa, nodrir-se amb forces renovades, per afrontar el gran repte que ens espera.
La lluita és part del procés, no et pots donar per vençut, no importa el difícil que pugui semblar, sempre hi ha esperança, una llum al final del camí i junts ho podem aconseguir.
Joan Cujan 2017
dijous, 5 d’octubre del 2017
MARIA
Amb la lucidesa dels anys,
d'un temps ençà
que no sé si encara em pertany,
potser intentant sobrevivint-me,
en estèrils pensaments.
M'atrapen i m'atrauen en la nit,
les enigmàtiques imatges
que es fan presents,
ambigües i resplendents
a la paret de la cambra.
Essent un infant, quan vas marxar cap a la llum,
aquella primera nit sense tu, entre tenebres,
vaig descobrir-te, observant-me Maria.
Molts anys em vaig sentir confós,
estimat d'amagat, amb el temps protegit.
Fins aquell dia en què el meu pare,
va assenyalar la paret de la cambra,
"mira"- em va dir - "La mare ve a buscar-me".
I vau viatjar junts cap a la llum,
et vaig perdre després d'aquest viatge.
Seduït pel buit,
de la teva absència,
des d'aleshores
m'he sentit doblement orfe,
fa tants anys
que t'espero ple de dubtes.
No sé com fer per foragitar
el no-res que m'oprimeix.
Segueix viva l'esperança
de veure't un cop més,
i agafats de la mà,
caminar cap a la llum.
Joan Cujan 2017
Joan Cujan 2017
dilluns, 2 d’octubre del 2017
IGNOMÍNIA
SÍ! (No caminaré sol)
Estic fart de tota aquesta gent,
que mai han entès maleïdament res,
que només volen sotmetre'ns
des de la Metròpoli a la Colònia.
Mai volent saber la veritat,
falsejant la realitat,
creant odi.
Suposo que hauré d'ignorar-los,
i escopir el seu verí,
passem de les paraules a les accions.
I jo estaré allí i diré que "SÍ".
Joan Cujan 2017
diumenge, 17 de setembre del 2017
MIRADES
A mesura que van passant els anys, et vas fixant més en els petits detalls, i la teva vida s'enriqueix amb nous matisos que de jove no tenies temps d'apreciar... com els somnis infinits d'aquestes mirades, que esperen il·lusionades, el naixement d'una vida diferent en un nou País...
diumenge, 3 de setembre del 2017
El SUBTIL ENCANT DE LA MEMÒRIA
Rastrejar entremig d'espais de la memòria, és com llegir el pòsit d'una tassa de cafè,
per endevinar els enigmàtics oracles d'un passat llunyà, inintel·ligible que ens mostra la vulnerabilitat dels records, d'una realitat polièdrica que el pas del temps ha anat esborrant, fins a fer-se fonedissa.
Recordar és sobreviure al passat. ¿Quins són els límits de la memòria?
Segurament els de la imaginació, en sacsejar i endinsar-se en el subconscient, jugant amb realitat i ficció, ajuda a fer més visibles imatges guardades en les teranyines de la memòria.
L'anima, sempre té la voluntat de refer l'univers perdut de la infantesa, que fa niu en els rastres que persisteixen en el record de qui ens estima i es barregen amb els d'un mateix. La memòria és d'una ambigüitat evocadora, tant subtil com evanescent i lleugera, que s'instal·la a prop del cor per gaudir de la seva intimitat protectora.
Deixa'm ser part dels teus records, deixa que facin niu en el teu cor.
JOAN CUJAN 2017
divendres, 1 de setembre del 2017
SOMNIS BLAUS
En el seu mòbil tenia aquest missatge: "En aquest moment no puc atendre't"
Mai agafava el telèfon a temps, sempre esperava que deixés de sonar, l'inesperat li produïa inquietud. A la nit quan les estrelles brillen en la foscor, en les hores en què les fantasies surten a passejar com follets entre els somnis, en la intimitat blava de la seva cambra, ajuntava les seves cames de naturalesa ardent, mentre sospirava per l'aparició d'un príncep blau, que li fes un petó i fes miques l'encanteri que la retenia en aquesta dolorosa solitud. Mentre les nits passaven lentament, la seva bellesa s'anava marcint com les flors del gerro de la seva tauleta de nit.
Nua en la seva solitud, com un alfabet sense paraules, feia temps que havia deixat de somiar amb els ulls oberts...
Joan Cujan 2017
EL SUBTIL AFALAC DE L’ABSÈNCIA (perdut en tu)
La llum del camí s'esvaeix lentament,
les ombres s'allarguen, s'atreuen,
fins a unir-se en una sola foscor,
un dia més perdut, sense tu.
He deixat reposar el pas dels dies,
amb l'esguard potser distret,
ara quan a poc a poc es va fent fosc,
la llum blanca i freda de la lluna,
s'amaga rere els finestrons del cor.
Recordo les primeres nits d'estiu,
passejos a la riba de la platja,
els peus atrets per la sorra,
una tramuntana fresca al rostre
i un regust salabrós als llavis.
Tanco els ulls, invocant l'instant
per on se'ns va escolar la tendresa,
vers el càlid tacte de les pells,
no em serà fàcil nodrir, retenir,
l'escalf d'aquesta flama.
Mentre espero, expectant,
amb tarannà estoic i resignat,
confiant que potser l'atzar,
sigui benèvol amb mi.
He dibuixat un camí fet de llum,
acabaràs trobant l'únic trajecte possible,
la porta està sempre oberta, vine,
les teranyines dels dubtes,
no t'impediran traspassar el llindar.
Saps que si vens, tot estarà bé.
Dibuix i text: Joan Cujan 2017
dilluns, 28 d’agost del 2017
CADA MATÍ A L'ALBA
Cada matí a l'alba, quan els peus toquen a terra en llevar-me, és com si les meves arrels es comuniquessin amb la terra i els meus ulls seguint el Sol viatgessin a través del temps...
Montellá - Agost 2017
CAMINAR
El destí és un camí cap a un lloc desconegut, només es necessita voler caminar...
Lles - Agost 2017
divendres, 18 d’agost del 2017
TORNAR A NÉIXER
La capacitat d'entesa entre éssers humans fa prevaler la lògica del sentit comú, però també hi ha comportaments de desraó en els quals les persones són incapaces de comprendre per si mateixes la realitat, i troben el seu lloc al món, seguint la crida de falsos profetes. Quan entre la societat en què vius, hi ha individus incapaços de raonar i veure la realitat tal com és, fins a l'extrem de planejar una venjança contra una multitud de desconeguts, exposant la seva pròpia vida, sense valorar les conseqüències dels seus actes, és que està malalta.
No puc definir el que vaig sentir ahir... perplexitat, horror, por, ja estic acostumat a veure freqüentment actes d'aquesta naturalesa, els mitjans de comunicació van plens, fins al punt d'insensibilitzar-nos i tornar quotidià i normal la més brutal salvatjada.
Però ahir va ser diferent, em va tocar de molt a prop, fins al punt de donar gràcies a Déu perquè l'edat faci que trigui més temps a fer les coses, aquesta tarda teníem planejat veure l'exposició de Paula Rego a la Virreina, i de no ser per la meva lentitud adquirida amb els anys, ens hauria agafat de ple, anàvem a baixar a Liceu i pujar caminant a la Virreina... Avui, em sorprèn veure que el cos no té ferides, però les de l'esperit ja no curaran, només em queda seguir com si res hagués passat, la vida és massa curta per tenir por de viure ...
Joan Cujan 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)