La teva mirada no m'enganya,
ets sensible, innocent,
et sents vulnerable,
dins d'aquest cos,
que sembla tan humà,
et rebel·les contra el teu ser alat,
no ets conscient de les emocions
que ets capaç de provocar.
Silents aletejos acaricien l'aire,
s'estremeixen les teves ales,
fins a desaparèixer dins el jardí
dels sospirs ofegats,
fonedís àngel de mirada pura,
pobra criatura, expulsada del paradís,
aclaparada en la teva infinitud,
sempre a la recerca nostàlgica
de l'edèn perdut.
Et sents cansada de la teva immortalitat,
d'aquesta bellesa que no envelleix,
com t'agradaria ser imperfecte,
experimentar les emocions humanes,
sofrir les seves limitacions.
En la teva frustració per no poder ésser humana,
pateixes una solitud eterna, gairebé divina.
Àngel meu, que t'aferres a la poesia,
no vols deixar de formar part de mi,
d'una existència errant, plena de dubtes,
que pot semblar deshabitada.
Encara que de vegades t'endevino,
i crec veure't resplendent en les nits fosques
entre somnis, als peus del meu llit,
estic segur que sempre estaràs a prop,
només tu ets el meu àngel.
Joan Cujan 2016
Imatge: Ice and All Things Nice
il·lustració (gravat en fusta d'Edward Burne-Jones 1892)
