PREGÀRIA

Llum que il·lumines tot el meu ésser,

mostrem els tresors ocults,

síntesi dels meus desitjos,

d'aquesta hora tardana de la vida,

quan tot es torna fràgil i etern.

Ara que res m'espanta, estic a l'espera,

que salvatges passions mosseguin,

intensament les meves ànsies,

en descobrir cada dia que passa,

que mai res serà del tot meu.

Vull submergir-me de ple,

sense límits, en tots els somnis,

i amb ganes infinites de viure,

assaboriré dolçament,

aquest fràgil desig,

fet de culminació i reinici.

Joan Cujan 2016

TARDORAL

Un cel gris que presagia pluja es confon amb l'horitzó,

per moments una densa boira m'aïlla de l'exterior,

seduït per l'harmonia d'aquest dia que s'acaba,

de sobte un llamp il·lumina aquesta minsa lucidesa,

la seva claró es reflecteix en les meves pupil·les,

fen que brilli per sempre la llum de l'infinit,

il·luminant el meu esguard amb nous horitzons.

Tanco els ulls per retrobar-me, sota l'acollidora llum del sol,

que m'espera en els esdevenidors dies càlids.

M'arriba una flaire de tardors passades,

i reconec l'aroma del teu cos innocent, tímid,

tu romans al llit, bocaterrosa, silent,

ets lliure per ser feliç, però no et serà fàcil,

travessar el temps, demorar el pas dels dies.

Deixem enrere l'enyorança amb renovada esperança,

per escoltar junts el trinat dels ocells de terres llunyanes.

El futur s'estén davant nostre, desconegut, invisible.

Joan Cujan  2016

AIXI ÉS COM M'AGRADA

Contra la teva esquena,

el meu cor batega

contra la meva pelvis

joc d'encaix...

Així és com m'agrada

quan en obrir els ulls

sento l'encaix càlid,

de sempre, com sempre.

No em sabria estar

si mai més

despertés així....

contra la teva esquena

la meva ma sobre el teu pit...

la teva mà al meu ventre....

Que ens desperti el sol...

que et miri i em besis....

que et besi mirant-te...

Un dia i un altre...

arraulida en tu...

ama i senyora

de misenyor.

Karma Gual

LA GUARIDORA NUESA

Els nostres llençols

han hostatjat

la guaridora nuesa

la fúria, la tendresa.

Tantes vegades

ens hem destarotat

i ens hem recompost

i hem tornat a caure

malats d'enyor, desgavellats

i folls per la callada entesa.

Aquesta meravellosa semblança

que de tots dos en fa un de sol

esvalotat, furiós, salvatge

i brut i tendre com el món!

Karma Gual

EL CRIT DE LA NIT

Amb els sentits d'un nadó,

tanco els ulls i miro

molt a poc a poc....

Tot és un llenguatge...

les llàgrimes de la pluja,

els fulls del vent,

l'olor de la sang

la flaire de les roses,

la salabror de les llàgrimes

l'olor del risc,

la densitat de la por,

els peus sobre la terra humida,

la bassa dels records,

el desert de l'ànima....

la molsa del camí,

el cant de l'ocell,

el lladruc del gos

i el miol del gat.

El crit de la nit...

Aquell que neix...

però no se sent

perquè ja és tard...

Tot just neix el dia!....

Karma Gual 

COMIAT

Foto: Mirko Micce

Plou copiosament, llampega la nit,

baixes l'escala fins al darrer esglaó,

l'últim adéu, ressona llunyà.

En deixar enrere la reixa del jardí,

mires al teu voltant, silenci,

sents fred, t'estremeixes.

Vas ofegant records sota la pluja,

encens el motor del cotxe, t'allunyes,

s'apaguen les últimes llums de la casa.

Joan Cujan 2016

QUE CLAMI EL SILENCI

Aixecaré murs d'oblit amb el silenci,

esculpiré distància amb argila d'hores emmudides.

Abdicaré de la memòria,

continuaré lliure i esquerpa

no regalaré oïdes amb paraules buides

caminaré cap a un nou destí...

on les paraules siguin mudes

i parlin els sentiments.

- Algun poeta em sap dir:

com fer un poema sense paraules? -

- que clami el silenci! -

com clama la mirada del desesperat

la veu de l'emmudit

la sang del dessagnat....

el cor de l'avortat....

l'alè del moribund.

Poema:  Karma Gual

ALZHEIMER

Absort en inescrutables pensaments,

que evoquen confusos records de la ment. 

De vegades albiro la teva imatge

entre les obstinades ombres de l'oblit,

on persisteix el teu record el pas dels dies.

Encara vius, resideixes a la meva memòria,

on s'esvaeix a poc a poc la teva imatge.

M'acompanyaràs fins al final dels somnis,

on es cremen els meus primers records,

pròxims a extingir-se com la vida amb els anys.

Joan Cujan  2016

LA POLS DE L'ÀNIMA

Mentre vespreja'n les hores,

i la silent fatiga del pas dels dies,

alenteix el trànsit dels anys.

Recordo l'aroma del teu jardí,

en les vesprades d'estiu,

i la brillantor dels teus ulls.

No em sé avenir que ja no siguis aquí,

per quin designi diví que desconec,

un dia et vas fondre en la foscor.

Sonarà un altre cop "Silenci", recordes,

et faràs present a la meva tendresa,

i de nou seràs desig a la meva pell.

Ets part de la matèria de les meves fantasies,

càlides nostàlgies de gaudir a ras de pell,

quan tot eren nous descobriments per assolir.

Joan Cujan 2016

INTERPRETA'M

En les interminables nits d'insomni,

en què un persistent silenci t'envolta,

et sents sense amagatall on raure,

de la subtil fragilitat de l'existència.

Són tants els records escollits a l'atzar,

d'aquest mosaic de llums i ombres,

a on es barregen els retalls dels dies viscuts,

imatges callades, que parla'n de mi, de tu,

rebel, invoco l'esclat d'una follia passatgera.

Que m'impedeix fer un pas més,

llançar-me a l'inescrutable,

vertigen de la vida,

sense perdre mai l'esperança,

de gaudir de l'impuls,

i aprendre d'aquest nou viatge.

Joan Cujan  2016

APARAULA'M

Escala'm amb paraules,
sóc una muntanya al captard,
dolça, dòcil: inimaginada.

Navega pel meu mar,
gronxa el meu cos
amb onades de mots encadenats.

Caminem plegats
pels senders sereníssims,
de la pell tardoral.

Emplena'm de poesia.

Karma Gual 

CONSCIÈNCIA I ABSTRACCIÓ

Tinc consciència de la bellesa, però hi ha dies que no la trobo a la ciutat, però la sento, està latent en el meu interior, sempre hi ha una poesia en les coses comunes i senzilles, si les observo amb sensibilitat, puc abstreure la seva bellesa per amagada que estigui. Aquesta bellesa reconeixible a la mirada de qualsevol persona, passa la majoria de les vegades sense que sigui apercebuda. Durant minuts he seguit el joc de llums i ombres que es projectaven al mur, aviat han deixat de tenir interès tots els elements recognoscibles, "una fulla seca, pètals vermells que es recolzen en el mur, on la llum de la tarda projecta llargues ombres que es mouen jugant amb el vent", per centrar-me només en el mur desproveït de natura, amb els reflexos de tots els colors, de vegades intensos, altres tènues, que s'engrandeixen amb els últims raigs de sol, i es mouen al vaivé dels corrents d'aire, en les restes de pintura verda que cobria el mur i que el pas del temps ha fet pràcticament desaparèixer, per quedar-me només amb una imatge abstracta, que conté la natura en moviment, els elements, el pas del temps, sense necessitat que estiguin representats, només percebuts pels sentits... inclouria també aspectes que escapen a la representació, però que són presents i aporten la seva globalitat, el so de la natura en moviment i el perfum que sura en l'aire...

Joan Cujan  2016

DESIG

És en aquest cos

refugi de passions,

on resideix la poesia

dels dies passats,

que lluny està l'oblit,

quan el record és encès,

a frec de pell, suau xiuxiueig

de tendreses guardades,

records d'antigues carícies.

A on s'emmiralla la memòria

d'aquest present sense presses,

que s'allotja en els teus ulls,

on neixen els miralls que reflecteixen,

l'adrenalina dels meus somnis,

que veuen com passen

accelerades les hores,

en un incessant trànsit,

de libidinosos desitjos.

Joan Cujan 2016 

ENTRE EL TOT I EL NO-RES

Si en lloc d'esperar-te,

vingués i et mirés als ulls,

veuria tot el que encara,

no ens hem dit fins ara.

M'agradaria saber-ho tot,

apropar-me molt més a tu,

fins a copsar, el més petit bri,

de la teva essència.

Ja no és temps per lamentar-se,

som privilegiats per poder viure,

entre el tot i el no-res,

no tenim res a perdre.

Parla'm dels teus dies sense mi,

d'imatges emmirallades als teus ulls,

t'espero, on comença'n els anhels,

potser és per això que et trobo a faltar.

Joan Cujan 2016

QUAN NO ESTÀS AMB MI

La teva evocació és,

un silenciós miratge,

que arriba d'imprevist,

i sense adonar-me,

deixa d'acompanyar-me.

És tot allò que em fa,

sentir-me afortunat,

no puc explicar-te,

només en paraules,

un instant de felicitat.

No em demanà res,

per oferir-me la nostàlgia,

de l'escalfor d'un bes,

i de sentir-te a prop,

quan no estàs amb mi. 

Joan Cujan 2016