LA NOVA LLUM DE CADA ALBADA

Sempre visc buscant la teva imatge, a la nova llum de cada albada. Avui, quan indiferent la llum del sol reflecteix la teva silueta, una estranya visió em mostra un camí a la recerca de respostes, i trobo mil raons per seguir-te estimant.

LA VIDA BONA

Voltaire escriu, el 1736, “el paradís terrenal és allà on sóc jo”, cosa que significa que “la felicitat és immediata, aquí i ara”


La vida bona - Pascal Bruckner

... L'únic poder que tenim sobre la felicitat, és el de reconèixer-la quan arriba i acollir-la quan la tenim al davant. És un poder enorme i, alhora, és un poder també paradoxal, perquè gairebé sempre se'ns manifesta en forma de passat. Ens reunim una nit amb els nostres amics o sortim de vacances i només a posteriori ens adonem que aquell va ser un moment meravellós. Una de les característiques de la felicitat, o de la bona vida, és que precisament té com a condició la inconsciència. La inconsciència de la felicitat; és a dir, quan vivim un moment feliç, és preferible que no ho sapiguem ...

Fragment de la conferència celebrada al CCCB de Barcelona el 3 d'abril de 2006 i publicat per Breus CCCB


Hi descriu l’obsessió actual per la felicitat i com, en enfocar-la com una necessitat consumista, ens aboca al fracàs. Una petita joia molt recomanable.

SOLITUD (a la recerca del temps perdut)

En el món actual en què tot es mou frenèticament, he arribat a apreciar la solitud, amb una intensitat que mai hagués pensat que em fos possible. Però no és el mateix aïllament i solitud, només et sents aïllat quan estàs desconnectat involuntàriament dels altres, una sensació molt diferent i més freqüent és l'experiència de sentir-te sol enmig d'una multitud.

El fet de buscar moments de solitud és una elecció personal, un temps per a reflexionar en la intimitat dels nostres pensaments. Però no se'ns educa per estar sols, per a molts de nosaltres estar sols és igual a estar fora de la societat, de la família... resulta més fàcil pensar que la solitud és dolorosa, i omplim les nostres vides amb multitud d'activitats, sense temps per a nosaltres.

Molts dies faig exercici, també hi ha en aquesta opció una tria de solitud, és un moment escollit per reflexionar, trobo el temps que necessito per apreciar més a les persones que estan en la meva vida, i recordar a les que per una raó o altra, ja no hi són. Són moltes les persones que són part de la nostra vida i necessiten el nostre afecte, i temps per escoltar-les, com nosaltres necessitem sentir-nos estimats.

També en l'entorn creatiu, la solitud crea un espai on la inspiració és més gran i pots alliberar de forma íntima les teves emocions, i deixar-te portar per la bellesa sense tenir en compte el que els altres puguin pensar sobre el que estàs fent. Gaudir mentre ho fas, sense pensar si algú més ho gaudirà, si ho entendrà, si és bonic... 

Veure com torna la calma a l'aigua de l'estany i els nenúfars romanen immòbils sobre la superfície de l'aigua, mentre el fang es diposita en el fons i deixa l'aigua de nou transparent... aquesta és la claredat i calma que necessitem per apreciar les petites coses i descobrir la bellesa que les habita en la seva solitud.

Text i fotos: Joan Cujan  

MEMÒRIA PER CORRESPONDÈNCIA

Memòria per correspondència, és la publicació de 23 cartes en format de llibre, que la pintora Colombiana Emma Reyes, desconeguda per a la gran majoria de la gent, va escriure des de 1967 fins a 1997 per al seu amic l'historiador Germán Arciniegas. En elles li explica els seus records infantils i de joventut, amb ulls de nena, però amb la intel·ligència de la persona adulta que és. A les dures condicions de pobresa de la seva infància: "Vivíem en una habitació sense finestres, sense llum elèctrica ni vàter". "En aquests mitjans un neix sabent el que vol dir fam, fred i mort", li segueixen punyents episodis de joventut quan va estar internada en un convent, on va créixer rebent càstigs cruels, mentre era educada per a una vida de resignació davant del seu destí. Només fins que es va escapar del convent, ja després dels 18 anys, va poder començar a viure.

Emma tenia poc menys de quatre anys quan va veure que el nen que acabava de tenir la senyoreta Maria, aquesta senyora que cuidava d'ella i de la seva germana Helena, va ser abandonat en un cove, al capdavant d'una porta. "Crec que en aquest moment vaig aprendre d'un sol cop el que és injustícia i que un nen de quatre anys pot ja sentir el desig de no voler viure més i ambicionar ser devorat per les entranyes de la terra. Aquell dia quedarà com el més cruel de la meva existència", va escriure en la carta numero vuit Emma Reyes.

Emma Reyes volia que les seves cartes es publiquessin després de la seva mort, el 2003, i que les regalies d'aquest llibre servissin per ajudar nens orfes de Colòmbia. El lloc escollit va ser la Fundació Llar Sant Maurici a Bogotà, que dóna allotjament i educació a 150 nens que comparteixen amb Emma, un segle després, la seva història. Entre ells han construït una família.

Només per aquest fet ja val la pena comprar el llibre, però us asseguro que és un text que no deixa indiferent.

HOMES SENSE DONES

Jo tenia catorze anys i estava ple d'energia, com una cosa acabada de fer, i, evidentment, cada vegada que bufava el vent càlid de l'oest, tenia una erecció. Perquè això és el que passa en aquesta edat. Però ella no em provocava ereccions, perquè superava de moltíssim el vent de l'oest. Però no, no solament el vent de l'oest: era tan meravellosa que derrotava tots els vents que venien de totes les direccions. ¿Com es pot tenir una miserable erecció davant d'una noia tan perfecta? Era la primera vegada a la vida que em provocaven aquest sentiment...

Homes sense dones - Haruki Murakami - Foto: Francois Benveniste

Són set relats curts, en els quals els protagonistes són homes solitaris i melancòlics, les dones són les grans absents d'aquestes històries, han marxat, mort o senzillament desaparegut de les seves vides, però el seu esperit segueix estant sempre molt a prop. Encara que el protagonisme recaigui en els personatges masculins, les dones són les veritables conductores dels relats.

És, la ultima publicació d'un autor que segueixo, gaudeixo molt de la seva imaginació, humor subtil i surrealisme de vegades kafkià i sobretot d'una poesia de la vida que ens endinsa en l'ànima dels seus personatges en totes les seves històries per tristes que siguin. Us el recomano.

"El que vull transmetre en aquest llibre és, l'aïllament, i el que aquest implica emocionalment", ha declarat Murakami recentment.

DIMARTS DE REFLEXIÓ

Una reforma és una correcció d'abusos; una revolució és una transferència de poder. Edward G. Bulwer Lytton -

Dimarts de reflexió:
Després d'un diumenge complicat, en què s'han superat tantes coses, que ha deixat a molta gent sense saber on mirar. La diferència és clara, a on sigui que mirem, només queda esperar esdeveniments que ens treguin dels dubtes actuals, el que és cert és que els guanyadors de les urnes han de començar a actuar, estan obligats a complir les seves promeses i ja podran ser criticats per les seves accions com als altres, tant de bo ho facin millor. Text i Foto: Joan Cujan

DONAR FORMA A LA FOSCOR

... La llum treballa per donar forma a la foscor que habitem. Un petit brot serveix per narrar la història natural de la negra matèria que ens forma... 

Charles Wright (Una breu història de l'ombra)

Joan Cujan (foto)

ASSOLIR LA BELLESA

Fer clic sobre la imatge per veure els detalls ampliats

M'agrada observar els detalls nimis de la realitat que passen desapercebuts per a la majoria, aturar-me en ells minuciosament i experimentar amb la llum i les textures fins a trobar la seva essència, obtenint imatges gairebé minimalistes que enriqueixen la seva pròpia veritat. El meu objectiu és capturar amb la càmera la bellesa d'aquest instant que mai més tornarà a repetir-se, amb una estètica íntima i personal.       Text i foto:  Joan Cujan  2015

LES PREGUNTES SÓN AQUESTES...

Les preguntes són aquestes: ¿Qui ets? ¿Què has volgut de veritat? ¿Què has sabut de debò? ¿A què has estat fidel o infidel? ¿Amb què i amb qui t'has comportat amb valentia o amb covardia? Aquestes són les preguntes. Un respon com pot, dient la veritat o mentint: això no importa. El que sí que importa és que un al final respon amb la seva vida sencera.

Sándor Márai - Escultura: Sergi Oliva (Synthesis - Pedra) - Composició i Foto: Joan Cujan

PESCAR LA LLUNA

Cada paraula és com una innecessària taca en el silenci i en el no-res. 

Samuel Beckett

EL RESSÒ DEL PASSAT

Divendres va fer seixanta-tres anys que vaig complir el meu primer any, aquest diumenge he percebut una certa malenconia, com si tornés a sentir les notes d'una música quasi oblidada, segurament aquesta música com la vida té instants meravellosos, però no te n'adones mentre els vius, t'adones amb el pas del temps, quan gairebé has oblidat el que vas sentir aleshores. ¿On aniran a parar les hores, els dies i els anys viscuts, on resideixen, els records, els pensaments, el ressò del passat... tot el viscut?   

Text: Joan Cujan  -  Foto: Karma Gual

NOMÉS HI HAVIA DOLOR

Em tenia tan controlada, que ni tan sols podia donar curs a la meva imaginació, sempre em mirava fixament amb el seu rostre inexpressiu, i si jo desviava la vista, em cridava exigent: "mira'm". Només hi havia dolor entre nosaltres. 

Pintura: Golucho 

Anna - ( Hivern 2009)

Oli sobre taula 30 x 30 cm

Text i Foto: Joan Cujan

MAI OBLIDARAN COM LES VAS FER SENTIR.

Les persones podran oblidar el que vas dir, podran oblidar el que vas fer, però mai oblidaran com les vas fer sentir. 

Maya Angelou - Pintura: Edgar Noé Foto: Joan Cujan

UN ÀGIL FOC

Joan Vinyoli

Un àgil foc se’ns entortolliga

com una serp per tot el cos i fa

de tu i de mi un sol arbre incandescent,

impropi de la terra.
  

                                         

Foto: Mariana MA

UNA ESTRANYA MIRADA: BERLÍN

Berlín és una gran ciutat en la qual la bellesa i la malenconia, oscil·len delicadament entre els records de la vida i la mort. Només la pots observar a través de la mirada de qui encara no ha perdut la capacitat de sorprendres, davant la troballa de llocs amb una atmosfera extraordinàriament propera al passat.

Després de superar la impressió inicial, comences a prendre algunes fotografies, pertorbat davant la bellesa generada per una nit de pluja, freda, desagradable i grisa, de carrers en moltes ocasions gairebé deserts, només trencada pel color dels grafitis que donen vida als seus murs, no podràs recuperar-te i passaràs la resta del viatge, en un fantàstic somni de cels nocturns i llums de neó.

La mort està sempre present, és com una obsessió que persegueix la seva bellesa, es fa imprescindible una reflexió sobre el pas del temps i la proximitat de la mort, com si el simple fet d'estar vius ja fora objecte de celebració i un motiu per seguir creient en què un món millor pot existir.

El dolor passa, però la bellesa roman. Auguste Renoir

                                

   L'eternitat és aquesta permanència d'ahir sense demà a la memòria. Arturo Uslar Pietri

               

Cap arbre i cap cel

et consolaran,

tampoc la roda del molí

després el cruixir de fustes d'avet,

ni una au agonitzant, ni el mussol ni l'embogida perdiu,

vast és tornar enrere,

no et protegirà cap arbust

contra fredes estrelles

i sagnants branques,

cap arbre i cap cel

et consolaran,

en les copes d'hiverns que van esclatar

creix la teva mort

amb rígids dits

lluny de l'herba i l'espessor

en les sentències de la neu acabada de caure

Thomas Bernhard - 

                          

Anna Rossell (El preu) 

A quin preu paga l’ànima un segon

per seguir vivint un dia més?

Els cossos nus dels meus m’omplen

les nits, m’omplen les nits els crits dels cossos

nus, el pànic de tants davant la mort, el garbuix

de cadàvers d’ancians, dones i nens, la cendra

que em beu la meva pell a canvi d’un segon

de vida més.

I tanmateix no vull seguir vivint

quan aquest malson s’haurà acabat.

M’he conegut aquí, i ja mai, ni jo ni res, tornarà a ser

com abans.

A quin preu paga l’ànima un segon

per seguir vivint un dia més?

                                       

¿On amb els seus cants hi ha la primavera? No pensis més en ells sinó en la teva pròpia música.                                                                                John Keats

                         

Coral (Thomas Bernhard)

Què vol el dia de mi

i em fa preguntes, cent mil preguntes

i m'exhibeix noms

i furguen la meva estupidesa amb el seu plor...

Què vol el dia de mi

i em clava a corpulents arbres

i em refrega la seva sang als ulls,

així que de la sang no veig més el paisatge, res...

Què vol el dia de mi,

clava estaques en la meva carn i em mana cantar...

                          

Berlín sembla una ciutat endormiscada pel pes de la història, mentre passejo per East Side Gallery contemplant grafits al·legòrics a la caiguda del mur pintats per artistes de tot el món, crec sentir crits del silenci, veus callades que avui ressusciten i ressonen confonent-se amb els meus passos, entre les despulles del mur, l'amor s'imposa a l'odi tancant ferides i obrint d'altres...

                          

                          

                          

                          

UNA ESTRANYA MIRADA: COMIAT DE BERLÍN

Des del meu cel del full en blanc

En el meu cap un drama sense públic

Sords són els vencedors muts els vençuts

Una mirada estranya a una ciutat estranya

Grogs i grisos els núvols s'estenen cap a la finestra

Grisos i blancs els coloms es caguen a Berlín.

14.12.1994 - Heiner Müller