QUE LLARG POT SER UN INSTANT

Que llarg pot ser un instant, l’instant que separa allò que ja no és d’allò que encara era… ¡el passat de fa un instant és tan passat com el de fa milions de segles! ¿Qui ho podrà entendre mai?   Joan Sales

ESCALA D'OMBRES

Un cop dins, vaig sentir un lleuger calfred. ¿Qui haurà pujat per aquesta escala abans que jo, estarà amagat esperant la meva arribada?, només havia d'esperar esdeveniments, a no trigar ho descobriria... mentre em recolzava en el passamà de la vella escala rovellada, vaig pensar si estaria preparat per conèixer la veritat.

Joan Cujan  2015

HE CAMINAT FINS A ARRIBAR AL PROFUND

He caminat fins a arribar al profund

del bosc de la paraula, per on llisquen

les aigües del silenci; m’he banyat

en la secreta gorga, ressorgint

transfigurat en la forest de símbols.

Ara vagó perdut a dues llums

pel sempre clos enigma de la terra,

morós, interrogant, i creix la set

d’un més enllà d’aquest silenci d’aigües.

Joan Vinyoli, El Callat (1955) - Foto: Joan Cujan

He caminado hasta llegar al profundo

del bosque de la palabra, por donde se deslizan

las aguas del silencio; me he bañado

en la secreta garganta, resurgiendo

transfigurado en el monte de símbolos.

Ahora vagón perdido a dos luces

por siempre cerrado enigma de la tierra,

moroso, interrogante, y crece la sed

de un más allá de este silencio de aguas.

VIRGINIA WOOLF

El seu cervell es trobava en perfecte estat. Segur que el món tenia la culpa que no fos capaç de sentir. 

Virginia Woolf

EL PASSAT

El passat… Per poc que et deixis dur a records i coses tristes, comences a sentir angúnia. ¡És tan estrany el passat, si un s’hi enfunda! Jo era a tal punt, feia això o allò, ¿com és possible? ¿On va a parar el que hem dit, el que hem fet, el que hem pensat, al cap dels anys?
Joan Sales

NO HI HA COM AGUANTAR-SE LES GANES

No hi ha com aguantar-se les ganes; no importa de què, ¡aguantar-se-les! Jo, de petit, m’aguantava les de beure pel goig que dóna l’aigua quan s’està ben assedegat. Potser el plaer no és més que dolor al revés; potser el plaer per excel·lència no és més que un dolor intensíssim girat misteriosament.

Joan Sales - Foto: Joan Cujan

PARAULES QUE SE'NS ESCAPEN

A tu t'agrada dir estirabots; no t'adones del mal que unes paraules poden fer. Unes paraules que se'ns escapen, que deixem caure a la impensada, poden obrir un pou als peus d'un altre; un pou sense fons -i potser l'altre pateix de vertigen...

Joan Sales - Foto: Joan Cujan

POTSER

Potser et trobes bé en aquest món, potser t’hi sents com a casa teva; potser no has tingut mai la sensació de ser-hi un estranger. Potser vius la teva vida, tu, com tants altres; potser jo sóc l’únic que viu la vida de qui sap qui, una vida que no em ve a la mida, una vida que m’és estranya.

Joan Sales - Foto. Joan Cujan

CHARLIE som tots.

CHARLIE som tots.

I AL SETÈ DIA VA DESCANSAR

Per fi ha arribat el setè dia..., quantes coses ens poden passar en una setmana de celebracions Nadalenques i reunions familiars. Quantes decisions tenen lloc en períodes de temps molt reduïts, si recordes Nadals passats, t'adonaràs, que en algun d'ells la teva vida va fer un petit gir, que va canviar per complet les teves perspectives de futur.

Així que un any més, obre la ment i el cor i fes un pas decidit cap endavant.

Text i Foto: Joan Cujan 2015

L'altra Nadal

Eren poc més de les sis, tornava cap a casa amb la ment i el cos una mica cansats, després d'una tarda dedicada a capturar instantànies de l'altra Nadal, el dels desheretats que habiten els carrers enmig de l'enrenou de les compres Nadalenques, quan la vaig veure... semblava confusa i bastant avergonyida, jo també em vaig sentir desconcertat davant l'escena d'aquesta dona sumida en la desesperació, mentre observava com la gent passava sense veure-la per davant seu, vivim en un món tancat en què res hem de dir-nos. Em va fer reflexionar sobre la quantitat de coses inútils que acumulem obsessivament a les nostres cases, i que acabem tirant passat un temps per falta d'espai, l'excés de menjar que en més d'una ocasió, hem d'eliminar perquè ha superat la seva data de caducitat, sense que l'hàgim consumit. Vivim en un món irreal, en què les persones que cauen del sistema, deixen d'existir... són cadàvers vivents.

Va ser per a mi una tarda d'aquestes que no s'obliden.

Us desitjo un Bon Nadal, ple de felicitat i envoltats de la gent que us estima!

Foto i text: Joan Cujan  2014

He caminat

He caminat fins arribar al profund 

del bosc de la paraula, per on llisquen 

les aigües del silenci; m’he banyat 

en la secreta gorga, ressorgint 

transfigurat en la forest de símbols. 

Ara vago perdut a dues llums 

pel sempre clos enigma de la terra, 

morós, interrogant, i creix la set 

d’un més enllà d’aquest silenci d’aigües.

Joan Vinyoli, El Callat (1955) 

Foto: Joan Cujan

Estimar o no estimar

Foto: Autora del text: Darisbel Correa (Dadá)

Ja! Que m’estimes, dius?

Tu no m’estimes, tu em desitges:

desitges el meu cos, la meva llengua, i fins i tot les meves venes;

desitges els meus moviments, els pits i els malucs,

les fel·lacions, el meu clítoris i àdhuc els meus cunnilingus.

Em desitges tota, en orgies i tota sola, tota sencera.

Em desitges i és tan gran el teu ardor

que a l’estimació s’uneix un trist halo de vilesa.

Però tu no saps res, ni tan sols saps si em desitges de veres

o si et desitges a tu mateix.

Oh! amor primitiu, oh! aquest amor teu de cavernes;

Que m’estimes, dius?

Tu no m’estimes ni encara que moris

perquè el teu amor propi és més gran i el teu cor,

misèria.

Home de capvespre, engalipador de tenebres,

home amagat dins les heures

d’aquest altre ‘jo mateix’ que amagues, mentre

jo somni el teu desig i en un orgasme espasmòdic despert

quan la teva veu em recorda

que el meu caminar és lent i la meva mirada perpètua

i que ja estic morta i vella

Que m’estimes dius?

Tu no m’estimes ni encara que moris, home de tenebres.

PENSAMENT

Tenir dos grans ales d'ombra,

i plegar-les sobre aquest dolor teu:

ser ombra, pau nocturna,

al voltant del teu apagat somriure.

Foto: Jean Marie Francius

Text: Antonia Pozzi

Hi ha poemes que van directe al cor, són com una infinita abraçada... 

SMILE

Els nostres avantpassats ja sentien la necessitat d'esgrafiar la pedra, volien deixar les seves petjades en una incisió. Molts escultors han aconseguit plasmar en rostres de pedra, somriures congelats en el temps i mirades absents perdudes en l'infinit. A vegades aquestes escultures són més humanes que moltes persones, però la pedra es resisteix a ser modelada per l'home, la pedra vol ser pedra.
La vida està plena de trobades casuals, recordo la sensació de desassossec que em va envair en apropar-me al mur, no podria explicar-ho amb paraules, la pedra estava ferida per un ferro que la penetrava... de sobte vaig sentir una sensació càlida d'alleujament, quan privant-me de tota referència lògica, vaig veure que la pedra somreia, que bonic aquest instant, que insignificant és el nostre viatge davant l'eternitat de la pedra.
Tot i que vivim en un món globalitzat, deshumanitzat, de vegades sorgeix en una bretxa minúscula d'un humil mur, l'esperança en forma de petròglif espontani, un somriure a tanta prohibició i desacord... és una absurditat més, una de tantes.

Joan Cujan  2014