Forasters a tot arreu

Un observador minuciós podria descobrir que els carrers de les grans ciutats estan plens de persones en constant moviment, són com arbres sense arrels, només s'aturen un instant i de seguida tornen a caminar sense aparent destí. Ser immigrant els confereix un aire aliè al lloc, són forasters a tot arreu. Aparentment caminen, mengen, dormen com la resta dels éssers humans i fins i tot somien a la nit, però quan desperten en la foscor d'una miserable cambra, o al carrer, viuen instants de neguit, no saben on estan ni que fan allà.
Tots van néixer en algun lloc que tenia nom, però que el pas del temps va fer que se'ls esborrés de la seva memòria. En lloc de suscitar la misericòrdia aliena, solen despertar hostilitat, són sense dubtar culpables d'algun desconegut delicte.
Un cop es perden les arrels, són irrecuperables, pots arribar a pensar que si romans molt temps en la mateixa ciutat o país és possible que alguna vegada et creixin unes noves arrels postisses. També n'hi ha optimistes que sostenen que no tenir arrels proporciona llibertat de moviments. Viure moltes vegades és sentir-se perdut, com nàufrag en una illa deserta...

Joan Cujan  2014

Tàndem Holandès

Entre el blanc i el negre hi ha un univers de colors, allà està el que intento expressar, una necessitat que m'excita i estimula a donar sortida les idees que nien dins meu, moltes vegades quan surten, em sorprenc i no em reconec en la meva obra, però en altres ocasions és com si es materialitzés màgicament, un abecedari personal, únic, i en ell, la manera de descriure el món com el sento, d'un estil tan proper, que el puc acariciar amb el tou dels dits.

Joan Cujan  2014

¿Que et suggereix aquesta imatge?

Acostumo a pujar fotos de forma habitual a la web de fotografia: http://500px.com/cujanjoan
Un dia vaig decidir demanar la col·laboració dels usuaris perquè em comentessin el que segons la seva percepció representava la meva imatge.

Aquesta era la pregunta: M'agradaria que em comentéssiu el que us suggereix aquesta imatge, no em deixa de sorprendre la diversitat de pensaments i emocions que experimentem davant d'una mateixa imatge quan aquesta té poques referències de la realitat, no té so, no hi ha textos... cadascú la interpretem de diferent manera.

Va tenir nombroses respostes, una mostra representativa seria la següent:

Ignasi: Jo veig fum dibuixant una orella, o potser el traç del vol d'una papallona. Però també el mal doblegant el bé.

Sesé: Dali no està ..... però tu si.!!!!!,,, Em sembla una serp elèctrica, creuada per una espasa de llum.

Jacqueline: Jo veig una cara, a més, el meu pare sempre dibuixava una cara semblant amb números.

Loqueltiemponoborro: Em suggereix un músic de jazz ........

Daniel: Em suggereix a una jove ballant i sentint la música...

Miquel: A mi em sembla un tall que treu sang, com un símbol de dolor...

Jordi: Interessant i curiosa, sembla el cos d'una dona que es converteix en fum! (Aquesta va ser la que mes si va acostar)!

La meva resposta sobra el procés seguit i el significat del treball va ser el següent:
Gràcies per la vostra col·laboració, us agraeixo molt tots els comentaris.
Té dues possibles línies argumentals, una és: El yin/yang la dualitat de les forces oposades i complementàries, en aquest cas el bé i el mal.
La segona i la que vaig decidir explorar és la síntesi mínima del cos femení expressat en una línia contínua, sinuosa i sensual complementada amb una línia contundent. Aquesta línia sinuosa es va anar convertint cada vegada més lleugera, gairebé volàtil... fins a esdevenir fum que envolta i acaricia amb la seva sensual feminitat el llumí, origen i final de la seva passió.
Les meves felicitacions al Jordi Rispau per fer la interpretació més propera a la meva feina, encara que altres comentaris també estan molt a prop, sobretot en veure la representació femenina en la línia sinuosa. 

Joan Cujan  2014

La vida real de les nines

El vent acariciava la seva cara de cartó, va sentir fred quan el seu cor de drap s'aturava lentament, ja no escoltava els seus crits d'angoixa, mentre el poc alè que li quedava sortia en un núvol de gebre. Tot d'una ja no existia i es va sumir inconscientment en un somni etern...

Joan Cujan  2014

Llum de capvespre reflectida sobre metall

En aquest moment íntim de la darrera llum del capvespre, s’adonava que una vegada gaudit la claror del sol, l’obscuritat podia fer-se insuportable. A contracor l'home fosc s’havia convertit en un addicte a la llum.

Joan Cujan  2014

L'escriptura de la llum

La llum ens revela el significat silenciós i irreal dels objectes, l'absència de la realitat reconeixible és com una font de llum excessivament encegadora, que ens impedeix veure la funció representativa de la imatge fins a ser ignorada en benefici de la ideologia i l'estètica. Hem de desfer-nos de tot el que interfereixi la màgia del nostre procés creatiu, però hi ha molt poques imatges que poden superar el seu significat real.      Joan Cujan  2014

Tenebres

En entrar a l'estança a les fosques, la presència lúgubre de la finestra, il·luminava imperceptiblement l'espai, com estava oberta el corrent d'aire el va fer començar a sentir fred, una força invisible el paralitzava, no tenia esma per encendre la llum, va advertir que no li sortien les paraules, no podia cridar....

Joan Cujan 2014

El ninot solitari

Els ninots ens podrien contar moltes històries plenes de sentiments, fantasia, poesia. No tenen edat, poden ser un nen, un adult, un ancià i ens miren des del seu univers fantàstic, ple de llocs màgics on regnen els somnis.

Joan Cujan  2014

Deslligar l'aire que respires

Eres l'heroïna de les meves càlides nits, 

ebris d’amor, vèiem partir les últimes hores del dia,

cap a albades amagades darrere la foscor. 

Estàvem ajaçats sobre llençols viatgers,

un dilluns, de matí em va arribar l'hora de marxar,

buscave inèdits corriols, em vaig allunyar de tu. 

Sola a la cambra, entre les ombres de la nit,

allà on el somni acaba i comença la realitat,

el record eteri i intangible, es difumina en l'aire. 

Com fereix el buit, quan et falta l'aire,

només tanca els ulls, respira el meu alè,

plena teus pulmons en silenci, i recorda't de mi.

Joan Cujan  2014

The black cat

De vegades sóc feliç en dies absurds, aquests dies que esperes que en qualsevol moment passi alguna cosa que et provoqui un mínim interès, potser una sargantana que es passeja per les parets i fa cabrioles entre les roques, amb els seus moviments molt vius. Un d'aquests dies va ser, quan em va sorprendre sota un preciós cel blau, un encuriosit gat negre de metall, mirant-me des de dalt d'un mur blanc.

Joan Cujan  2014

Impuls

Estava a la vora de l'abisme, des de la talaia el va veure, a l'instant va quedar seduïda dels seus bells tons blaus que brillaven sota el sol i li va jurar que l'estimaria fins a la mort. Saltaré i estarem junts li va prometre la pedra… un, dos, tres, estavellant-se contra el vidre.

Joan Cujan  2014

Papallona daurada

La nit va recuperant la seva foscor, 

crema una espelma, la bressola el vent, 

atent observo la seva oscil·lant flama, 

esmunyedissa la papallona la voleteja. 

Encén el crepuscle, amb la seva llum daurada, 

els seus colors resplendeixen en les meves nines, 

fins que es fon el seu delicat ordit de fils de seda, 

la llum s'apaga, s'ha adormit en la seva fugaç existència.

Joan Cujan  2014

Interiors íntims

Hi ha qui nega que hi hagi un futur, però, existeix en la memòria col·lectiva el passat, llavors perquè negar-li al nostre present lluitar per guanyar-se el seu futur.

Joan Cujan  2014

Núvol de vidre

En la memòria visual, les imatges es distorsionen, la vida és un laberint de sorpreses que ens condueixen a paisatges, realitats, fantasies... emocions noves. I aquí estàs tu, núvol de vidre, realitat feta fantasia.                           

 Joan Cujan  2013

Onades

En l'Antiguitat art i realitat eren termes associats, avui és difícil afirmar que només les obres que són una reproducció fidedigna, poden ser considerades una obra d'art. Aquesta evolució cap als mons interiors, fa que moltes persones pensin que l'art abstracte potser tracta amb frivolitat la bellesa, però del que estic segur és que no hi ha només un cànon com a valor absolut per encarnar la "bellesa". La meva mirada sempre reinterpreta la realitat transformant-la, moltes vegades no busco el que veig, perquè això últim depèn del que la meva ment s'ha acostumat a veure per representar la meva realitat interior.                                     

Joan Cujan 2014