Deslligar l'aire que respires

Eres l'heroïna de les meves càlides nits, 

ebris d’amor, vèiem partir les últimes hores del dia,

cap a albades amagades darrere la foscor. 

Estàvem ajaçats sobre llençols viatgers,

un dilluns, de matí em va arribar l'hora de marxar,

buscave inèdits corriols, em vaig allunyar de tu. 

Sola a la cambra, entre les ombres de la nit,

allà on el somni acaba i comença la realitat,

el record eteri i intangible, es difumina en l'aire. 

Com fereix el buit, quan et falta l'aire,

només tanca els ulls, respira el meu alè,

plena teus pulmons en silenci, i recorda't de mi.

Joan Cujan  2014

The black cat

De vegades sóc feliç en dies absurds, aquests dies que esperes que en qualsevol moment passi alguna cosa que et provoqui un mínim interès, potser una sargantana que es passeja per les parets i fa cabrioles entre les roques, amb els seus moviments molt vius. Un d'aquests dies va ser, quan em va sorprendre sota un preciós cel blau, un encuriosit gat negre de metall, mirant-me des de dalt d'un mur blanc.

Joan Cujan  2014

Impuls

Estava a la vora de l'abisme, des de la talaia el va veure, a l'instant va quedar seduïda dels seus bells tons blaus que brillaven sota el sol i li va jurar que l'estimaria fins a la mort. Saltaré i estarem junts li va prometre la pedra… un, dos, tres, estavellant-se contra el vidre.

Joan Cujan  2014

Papallona daurada

La nit va recuperant la seva foscor, 

crema una espelma, la bressola el vent, 

atent observo la seva oscil·lant flama, 

esmunyedissa la papallona la voleteja. 

Encén el crepuscle, amb la seva llum daurada, 

els seus colors resplendeixen en les meves nines, 

fins que es fon el seu delicat ordit de fils de seda, 

la llum s'apaga, s'ha adormit en la seva fugaç existència.

Joan Cujan  2014

Interiors íntims

Hi ha qui nega que hi hagi un futur, però, existeix en la memòria col·lectiva el passat, llavors perquè negar-li al nostre present lluitar per guanyar-se el seu futur.

Joan Cujan  2014

Núvol de vidre

En la memòria visual, les imatges es distorsionen, la vida és un laberint de sorpreses que ens condueixen a paisatges, realitats, fantasies... emocions noves. I aquí estàs tu, núvol de vidre, realitat feta fantasia.                           

 Joan Cujan  2013

Onades

En l'Antiguitat art i realitat eren termes associats, avui és difícil afirmar que només les obres que són una reproducció fidedigna, poden ser considerades una obra d'art. Aquesta evolució cap als mons interiors, fa que moltes persones pensin que l'art abstracte potser tracta amb frivolitat la bellesa, però del que estic segur és que no hi ha només un cànon com a valor absolut per encarnar la "bellesa". La meva mirada sempre reinterpreta la realitat transformant-la, moltes vegades no busco el que veig, perquè això últim depèn del que la meva ment s'ha acostumat a veure per representar la meva realitat interior.                                     

Joan Cujan 2014

L'antiga porta

La llum va il·luminar l'antiga porta rosegada pel temps, per fi s'havia fet de dia, al lluny el sol apareixia imponent rere del campanar de l'església. Els records li invadien sempre que arribava al poble, cada dia que passava s'alegrava més d'haver pres la decisió de buscar nous horitzons, encara que és cert que en moltes ocasions sentia enyorança, pensava mentre intentava treure de la seva bossa la clau que li permetria accedir a l'interior de la casa on descansaven els somnis de la seva infantesa.    Joan Cujan  2014

Camins III (Sempre hi ha una llum al final del túnel)

La meva respiració s'accelera, els crits ressonen en el buit fins que ensordeixen i s'ofeguen en l'aire. És tot tan solitari, fosc, silenciós, que les esperances que tingui un final, s'esvaeixen lentament. Penso en la possibilitat de donar-me la volta, però el camí ja recorregut és igual de fosc, he de seguir el meu camí i enfrontar-me a la incertesa del desconegut. No hi ha principi sense final, venç l'angoixa. La felicitat es troba en el trajecte. 

Camins II

Des de molt jove he sentit una fascinació increïble per viatjar, sempre estava planificant noves rutes, senders perduts enmig de turons, muntanyes per pujar. Però passats uns dies, de vegades setmanes, m'invadia una sensació de malenconia, unit al desig de tornar a casa. Sempre he tingut la sospita que si visqués permanentment en el camp, em podria consumir d'avorriment i certa sensació de solitud. Ara, ja a la ciutat, recordo el meravellós que va ser el camí, i sempre em ronda un pensament secret, el de no deixar passar molt de temps per reprendre el viatge.

Joan Cujan  2014

Camins

Sempre m'ha agradat fer camí. Quan estic en marxa m'envaeix una sensació de confiança, sento ser posseïdor d'una energia que em porta a llocs desconeguts, mentre el meu cos es desplaça lentament, pas a pas, corren lliures els meus pensaments. No tenen un final a oferir, però poden indicar el camí a seguir, llavors jo decideixo si vull que s'acabi el viatge, o seguir cap al desconegut ...

Joan Cujan  2014

Mar de pirates

Enfonses els peus a la sorra blanca d'una platja que t'és desconeguda, el murmuri de les onades no et deixa escoltar les teves petjades, mentre omplen la teva imaginació inquiets somnis d'infantesa, camines per la riba amb els peus mullats per l'escuma d'aquest mar de pirates.

Joan Cujan  2014

Algunes nits

Algunes nits la pluja trenca el fràgil silenci i em desperto enmig de la nit. Quantes vegades he observat les estrelles a la matinada, sé que hi són, però aquesta nit no puc veure-les.

Joan Cujan  2014

Confidències

Lentament cau la tarda, la llum es dissol en la foscor, i la claredat del blau del mar es confon amb el subtil color del cel, les confidències s'escriuen en l'aire d'aquest capvespre únic, breu, que deixa la seva empremta en el més profund del cor.

Joan Cujan   2014

Paradís

El silenci em va seduir quan vaig arribar, em va semblar un escenari perfecte per al descans. Que bé em trobo avui mentre la brisa em porta l'olor de les pinedes mediterrànies, en una tarda plàcida de mar encalmada i aigües daurades pels raigs del Sol,

Agafo un llibre, la lectura em produeix la meravellosa sensació que, encara que passi una tarda sencera llegint i mirant els canvis de color de la mar, no perdo el temps, sinó tot el contrari, m'enriqueix i m'ajuda a mirar cap a dins meu, aprenc i elevo l'esperit a mesura que descobreixo les meves limitacions, gaudeixo del present i em projecto cap al futur.

Foto i Text  Joan Cujan  2014