La quarta dimensió

Encara que pugui semblar impossible transcendir les tres dimensions que configuren la nostra experiència sensorial del món, les matemàtiques han demostrat el contrari i ens han obert els ulls a un univers d'aparicions fantasmagòriques i objectes impossibles.

Joan Cujan 2014

Un instant fugaç

Cada raig de sol és la poesia d'un instant fugaç,

el temps gairebé detingut, una llum cap a l'infinit,

que ens dóna la vida i ens acosta a l'eternitat.

Joan Cujan  2014

El principi de l'origen

El principi de l'origen ... El que existia des del principi en la ment es va convertir en l'obra. Una de les principals característiques dels éssers vius és que són capaços de generar bellesa, és a dir, tenen la capacitat de crear!

Joan Cujan  2014

Què sabia jo, fins ara d'la vida?

És un dia molt bonic, mires al teu voltant i penses ... no pot haver existit mai una primavera més bonica que aquesta, el cel, el mar, els núvols, el suau vent que t'acarona la cara ... què sabia jo, fins ara d'la vida?                               

Joan Cujan  2014

Sentiments

La vida ens omple de significats que ens són comuns, no creem a partir del no-res, quan representem sentiments, ens basem en la nostra pròpia història, estem constantment reinterpretant uns codis que són universals. Tot el que ens ha impregnat en viure ens pertany, només ens queda intentar trobar la bellesa oculta de les coses, tractant de ser nosaltres mateixos, perquè la poesia brolla de la nostra imaginació en observar la vida.

Joan Cujan  2014

Amb el pas dels anys

Amb el pas dels anys tot en la nostra vida canvia i es renova constantment, els nostres cossos, les persones que estimem, la feina... el món en què vivim. No podem aferrar-nos a res, una esplèndida posta de sol només dura uns instants, tot és efímer com la nostra pròpia existència. Aquesta manca d'estabilitat, de satisfaccions permanents, fa que s'alterin els nostres estats d'ànim, necessitem nous estímuls, seguir buscant, els desitjos es marceixen i s'arruguen com les fulles velles, si no as renoven amb noves passions, el món sempre canvia i tu amb ell. Deixa que la teva vida s'ompli de somnis, potser també d'una mica de bogeria, i deixa una mica d'espai per sorprendre't a tu mateix.

Joan Cujan  2014

Forat Negre

Propens al vertigen, sempre penso quan estic davant d'un forat negre, si estic dins o fora, i no sé mai si les meves accions són fruit de fugir d'aquest buit o bé em sento atret, llavors no puc evitar esclatar en un somriure que fa desaparèixer el forat negre dels meus dubtes, i mentrestant, el món gira, gira!

Joan Cujan  2014

Perdre el cap (Rebaixes)

Alguna vegada has volgut fer tantes coses que no sabies per on començar, i de tant pensar, al final has perdut el cap... Si alguna vegada t'has trobat en aquesta situació, t'hauràs adonat que no és gens fàcil, i més si ets una mica despistat, tornar a trobar-lo. Perquè en aquests casos, el fet de tenir tantes idees et genera una sensació d'ansietat que acaba per bloquejar-te definitivament.

Joan Cujan  2014

FENT AMICS (manipulant sentiments)

 

Generalment són persones que s'expressen bé i tenen un índex d'intel·ligència superior a la mitjana, però tenen desordres de comportament. La característica més destacada és el deteriorament de les interaccions socials, incapacitat de desenvolupar relacions amb els altres i falta d'empatia, poden demostrar ansietat visible, o explotar en un atac de ràbia.
Encara que sovint pot semblar que tenen un vocabulari ampli, expressant-se de vegades son com "petits professors", que ens volen ensenyar el que és la vida, en el fons són molt literals i repetitius, els agrada la societat, però els sobren les persones.
Solen trobar dificultats buscant ocupació a causa de la seva poca habilitat per a les entrevistes o per el seu perfil en els tests de personalitat.
Els costa mantenir relacions de parella estables.
A causa del seu aïllament social, pensen ser el centre de sospites equivocades i xafarderies d'altres. "Són miops mentals", no poden saber el que una altra gent està pensant o sentint, no estan tractant que t'enfadis, en el fons no estan interessats en l'amistat, jutgen erròniament, les persones només existeixen en blanc o en negre, o estan a favor o encontra. Són intransigents, incapaços d'entendre el punt de vista dels altres, tenen com a única obsessió el patiment.
Aquestes persones se senten atretes per algú amb un perfil o aptituds similars, que els fa creure que els seus problemes s'originen en la infància, que mai han estat estimats i que només ells els comprenen i comparteixen els seus interessos.

Aquarel·la i text:   Joan Cujan

ELS DIES GRISOS

Hi ha dies que neixen grisos, et costa treball aixecar-te i et sents desanimat, pressents que res anirà com tu vols, les primeres hores són de lleugera inquietud, sents que un gris desànim et va envaint a poc a poc, reacciona, tanca els ulls, i omple'ls de color.

No hi ha dies grisos, ni tots són iguals ... Qui els dóna color ets tu, si ets capaç d'emocionar-te davant d'un esplèndid ocàs o una alba meravellosa, de mirar el cel i alegrar-te quan les gotes de pluja cauen sobre el teu rostre ... Ets tu qui pot pintar com vulguis, cada dia.

Respira fondo, obre els ulls al nou dia, és un regal que no sempre tindràs, i viu com mai el dia d'avui!

Foto i Text Joan Cujan  2014

L'ARBRE DE LA VIDA

L'art va més enllà del concepte moral i narratiu, hem de ser capaços des de les nostres impressions sensorials i amb la necessària força expressiva, trobar la bellesa en el món que ens envolta i deixar de rebolcar-nos en les nostres misèries.

Foto y Text: Joan Cujan  2014

FELIÇ ANY NOU

Sempre que s'acosta el cap d'any tinc tendència a mirar cap enrere, és bo recordar, però ho faig sense nostàlgia. Cada moment té la seva màgia, l'essencial és saber viure el present amb intensitat, sabent que cada minut que passa es converteix en passat. M'agrada pensar en el futur de manera optimista i veurem allí feliç al costat dels meus, perquè cada dia que passa és una nova oportunitat per seguir estimant, aprenent i creixent.

Foto y Text: Joan Cujan  2013

ANGOIXA (carta a una amiga)

Estàs bé, només respira, respira i recorda totes les vegades en el passat que ja vas sentir aquesta por, totes les vegades que et vas sentir ansiosa, aclaparada, i un calfred impregnava d'una suor freda la teva pell, fins que un dolor intens t'immobilitzava.

Sents un caos, una confusió de la ment i el cos, tens la capacitat de ser transportada per la bellesa, és un temps per plorar a les postes de sol.

Quan ens sentim ferits, estem cecs i no trobem la manera de redreçar les coses, avui no veus cap solució, però quan passi el temps, no avui o demà, sinó en uns mesos, et sorprendrà com les aigües tornen al seu curs.

La vida t'ha posat moltes vegades a prova, i malgrat el difícil que han estat les coses, has sobreviscut. Respira, respira i confia que pots sobreviure això, que la lluita és part del procés, que no et pots donar per vençuda, no importa el difícil que pugui semblar, sempre hi ha esperança, una llum al final del camí i tu pots accedir, sempre ho has aconseguit.

Foto: Monica Sunyer  -  Text: Joan Cujan  2013

PRESENT

No pots ser el primer, no existies en el seu passat, ella va estimar abans de conèixer-te, però si t'estima ara, què importa la resta? No podrà estar pensant en tu cada segon del dia, però et donarà el seu present, així que no li facis mal, no intentis canviar-la, no busquis en el seu passat i no esperis més del que pot donar. Somriu quan ella fa bogeries i et fa feliç, i troba-la faltar quan no hi sigui.

Joan Cujan  2013

MIRADES CREUADES

Una mirada ens exposa, és una introspecció psicològica que influeix en la realitat, per a poc a poc convertir-la en una experiència personal en la qual es planteja una relació creuada elemental, és el nexe d'unió entre algú que mira i el que li torna la mirada.

Ens vam quedar mirant-nos l'un a l'altre, sense dir res, era la classe de silenci que ho explica tot, en els seus ulls no hi havia ni rastre de què havia succeït entre nosaltres, això em va alliberar dels meus dubtes, era el final, per fi estàvem d'acord, tot havia acabat. La vaig mirar, i em vaig sentir molt trist, mai tornaria a veure-la de la mateixa manera, mai tornaria a sentir el mateix, ni tan sols podia estar irritat, no havia canviat, era com sempre havia estat, mai havia mentit sobre els seus sentiments, em va regalar el seu amor de la mateixa manera que després mel va treure. Em resistia a acceptar-ho, la vaig mirar i vaig pensar he de ser valent i dir-li que m'agradaria recuperar-la, tornar-lo a intentar... però els seus ulls em deien, t’allibero, t’expulso del meu cor, perquè si no ho faig ara, mai tindré forces per fer-ho. Vaig ser el primer a apartar la mirada, vaig sentir un dolor profund, intens... un dolor que mai, mai més voldria tornar a sentir.

Foto: Eric Nehr - Text: Joan Cujan