HAIKU XXIV

Desitjant la Lluna,
els somnis s'entelen,
veig clar, quan penso en tu.

Joan Cujan  2012


Deseando la Luna,
los sueños se empañan,
veo claro, cuando pienso en ti.

ESTEREOTIPS

LA DONA: Generalment parlant, és menys forta que l'home, menys alta, menys capaç de treballs llargs, la seva sang és més aquosa, la seva carn no és tan compacta, el seu pèl és més llarg, els seus membres més rodons, els seus braços no tenen tants músculs, la seva boca és més petita, les seves natges són més aixecades, els seus malucs estan més separats i el seu ventre més pronunciat. Aquests són els caràcters que distingeixen les dones a tot el món i en totes les espècies, des de la Lapònia fins a la costa de Guinea, així en l'Amèrica com a la Xina.

EL MASCLE: Per regla general, viu menys temps que la femella, i és sempre més gran proporcionalment. L'home de més alçada té ordinàriament dues o tres polzades d'alçada més que la dona més alta, la seva força gairebé sempre és superior, és més àgil, i com els seus òrgans són més forts, és més capaç de prestar atenció constant. Va inventar ell les arts, i no la dona, i hem de considerar que no és el foc de la imaginació, sinó la meditació perseverant i la combinació de les idees l'origen de la invenció de les arts, com la pólvora, la impremta, la rellotgeria , etc., etc.

Voltaire - Diccionari Filosòfic

"Ideologia segons la qual, els rols de l'home i la dona no estan dins de la natura, sinó que són el resultat de la història i de la cultura".

Vegem el que opinen les feministes del segle XXI

Quin és l'home que pensa més profund?
El miner

En què s'assemblen els homes a la pizza? 
Que els truques per telèfon i als 20 minuts els tens calents a la teva porta.

 
Per què quan als homes se'ls diu alguna cosa els entra per una oïda i els surt per l'altre?
Perquè el so no es propaga en el buit.

Per què les dones li posen les banyes als homes?
Perquè un home sense banyes és un animal molt indefens.

Per què els homes les prefereixen verges?
Perquè no toleren les comparacions

Resumint, no tenim dos dits de cervell, som impotents i insensibles, per no dir idiotes, com podeu veure aquesta és l'opinió que tenen dels homes algunes feministes. No em ric perquè com a home no puc fer dues coses al mateix temps "escriure i riure" suposo que m'enteneu vosaltres que si podeu llegir i pensar alhora. També diuen que som menys sensibles que una espardenya, que no ens emocionem i que tenim la sensibilitat en la tercera pota, m'agradaria saber com es mesura la profunditat dels sentiments, qui decideix que és divertit i sensible, perquè a mi personalment m'emociono molt fàcilment i sóc molt sensible a les emocions dels altres.

No podem seguir parlant d'homes i dones, quan només som persones, unes intel·ligents i altres que van per la vida com si fossin posseïdores de la veritat absoluta.
Joan Cujan 2012

La mujer: Generalmente hablando, es menos fuerte que el hombre, menos alta, menos capaz de trabajos largos, su sangre es más acuosa, su carne no es tan compacta, su pelo es más largo, sus miembros más redondos , sus brazos no tienen tantos músculos, su boca es más pequeña, sus nalgas son más levantadas, sus caderas están más separadas y su vientre más pronunciado. Estos son los caracteres que distinguen las mujeres en todo el mundo y en todas las especies, desde la Laponia hasta la costa de Guinea, así en la América como en China.

El macho: Por regla general, vive menos tiempo que la hembra, y es siempre mayor proporcionalmente. El hombre de más altura tiene ordinariamente dos o tres pulgadas de altura más que la mujer más alta, su fuerza casi siempre es superior, es más ágil, y como sus órganos son más fuertes, es más capaz de prestar atención constante . Inventó él las artes, y no la mujer, y debemos considerar que no es el fuego de la imaginación, sino la meditación perseverante y la combinación de las ideas del origen de la invención de las artes, como la pólvora, la imprenta , la relojería, etc., etc.

Voltaire - Diccionario Filosófico

"Ideología según la cual, los roles del hombre y la mujer no están dentro de la naturaleza, sino que son el resultado de la historia y de la cultura".

Veamos lo que opinan las feministas del siglo XXI
¿Cuál es el hombre que piensa más profundo?

 El minero
¿En qué se parecen los hombres a la pizza? 

Que los llamas por teléfono ya los 20 minutos los tienes calientes en tu puerta.
¿Por qué cuando los hombres se les dice algo les entra por un oído y les sale por el otro?
Para que el sonido no se propaga en el vacío.
¿Por qué las mujeres le ponen los cuernos a los hombres?
Porque un hombre sin cuernos es un animal muy indefenso.
Por qué los hombres las prefieren vírgenes?
Porque no toleran las comparaciones.


Resumiendo, no tenemos dos dedos de cerebro, somos impotentes e insensibles, por no decir idiotas, como podéis ver esta es la opinión que tienen los hombres algunas feministas. No me río porque como hombre no puedo hacer dos cosas al mismo tiempo "escribir y reír" supongo que me entendéis vosotras que si podéis leer y pensar al mismo tiempo. También dicen que somos menos sensibles que una alpargata, que no nos emocionamos y que tenemos la sensibilidad en la tercera pata, me gustaría saber cómo se mide la profundidad de los sentimientos, quien decide que es divertidido, sensible, porque a mí personalmente me emociono muy fácilmente y soy muy sensible a los sentimientos de los demás.

No podemos seguir hablando de hombres y mujeres, cuando sólo somos personas, unas inteligentes y otras que van por la vida como si fueran poseedoras de la verdad absoluta.

CADA DIA ÉS CARNAVAL

Cada vegada que em poso una màscara per tapar la meva realitat, fingint ser el que no sóc, fingint no ser el que sóc, ho faig per atraure la gent.

Després descobreixo que només atrec a altres emmascarats, allunyant als altres, a causa d'un destorb: la màscara. Ús la màscara per evitar que la gent vegi les meves debilitats, després descobreixo que en no veure la meva humanitat, els altres no em volen pel que sóc, sinó per la màscara.

Faig servir la màscara per preservar les meves amistats, després descobreixo que si perdo un amic per haver estat autèntic, realment no era amic meu, sinó de la màscara. Em poso una màscara per evitar ofendre a algú i ser diplomàtic, després descobreixo que allò que més ofèn les persones amb qui vull intimar, és la màscara.

Em poso una màscara, convençut que és el millor que puc fer per ser estimat. Després descobreixo la trista paradoxa: el que més desitjo aconseguir amb les meves màscares, és precisament el que impedeixo amb elles.

Gilbert Brenson - Foto: Juan Cujan 2012



"Cada vez que me pongo una máscara para tapar mi realidad, fingiendo ser lo que no soy, fingiendo no ser lo que soy, lo hago para atraer la gente.
Después descubro que sólo atraigo a otros enmascarados, alejando a los demás, debido a un estorbo: la máscara. Uso la máscara para evitar que la gente vea mis debilidades, luego descubro que al no ver mi humanidad, los demás no me quieren por lo que soy, sino por la máscara.
Uso la máscara para preservar mis amistades, luego descubro que si pierdo un amigo por haber sido auténtico, realmente no era amigo mío, sino de la máscara. Me pongo una máscara para evitar ofender a alguien y ser diplomático, luego descubro que aquello que más ofende a las personas con las que quiero intimar, es la máscara.
Me pongo una máscara, convencido de que es lo mejor que puedo hacer para ser amado. Después descubro la triste paradoja: lo que más deseo lograr con mis máscaras, es precisamente lo que impido con ellas. "

Testimoni del meu temps - SÍRIA

Com un castell de sorra desfent-se amb l'abraçada de les ones, tinc la sensació que el nostre món habitual es desfà lentament al meu voltant, estic assistint a la mort d'una societat que ens diuen que és inviable, inservible, caduca per a aquest nou segle.

Tot al nostre voltant es destrueix, el món ha fet un gir inesperat, el que abans era felicitat s'ha convertit en llàgrimes, dolor, tristesa, derrota ... Ara les paraules no tenen significat, són només això paraules que quan bufa el vent es van lluny, cada vegada més lluny, a un lloc on ja no puguin ser escoltades.

Ara és quan les paraules sobren i els fets són els que realment importen, no podem seguir com a simples espectadors, observant des de la distància del nostre fràgil benestar, som els següents de la llista ....

Imatges duríssimes, insuportables envaeixen les nostres mirades, ens omplen de preguntes i més preguntes, nit rere nit, la lluna, els estels i la foscor són testimonis del dolor del món.

Estic fart de veure com es massacren a pobles sencers amb la major impunitat i em pregunto quins nous horrors em queden per descobrir ... perquè el dia que perdin la fe, deixessin de lluitar, es rendiran i jo no podre suportar una decepció més, no podré seguir veient el seu dolor ... necessito una mica de llum entre tanta foscor. 

Joan Cujan 2012 - Foto: Javi Navarro (Castells de sorra)

Como un castillo de arena deshaciéndose con el abrazo de las olas, tengo la sensación de que nuestro mundo habitual se deshace lentamente a mi alrededor, estoy asistiendo a la muerte de una sociedad que nos dicen que es inviable, inservible, caduca para este nuevo siglo.
Todo a nuestro alrededor se destruye, el mundo ha dado un giro inesperado, lo que antes era felicidad se ha convertido en lágrimas, dolor, tristeza, derrota ... Ahora las palabras no tienen significado, son sólo eso palabras que cuando sopla el viento se van lejos, cada vez más lejos, a un lugar donde ya no puedan ser escuchadas.
Ahora es cuando las palabras sobran y los hechos son los que realmente importan, no podemos seguir como simples espectadores, observando desde la distancia de nuestro frágil bienestar, somos los siguientes de la lista ....
Imágenes durísimas, insoportables invaden nuestras miradas, nos llenan de preguntas y más preguntas, noche tras noche, la luna, las estrellas y la oscuridad son testigos del dolor del mundo.

Estoy harto de ver como se masacran a pueblos enteros con la mayor impunidad y me pregunto qué nuevos horrores me quedan por descubrir ... porque el día que pierdan la fe, dejaran de luchar, se rendirán y yo no podre soportar una decepción más, no podré seguir viendo su dolor ... necesito un poco de luz entre tanta oscuridad.

UNA AMISTAT MAL ENTESA

Aquestes línies són una reflexió en veu alta sobre la forma correcta d'abordar la pràctica d'una amistat.

De vegades, a causa del tracte diari, una amistat mal entesa per excés de confiança o simplement per desconeixement, un amic no sap comportar-se, relaxa les seves maneres i no guarda les bones formes. Aquestes actituds degeneren en una falta de respecte i consideració envers l'amic i cap ell mateix, originant situacions poc desitjables que poden derivar en deixadesa, informalitat i adulteració dels valors del que ha de ser una bona amistat. Per això, l'amic ha d'entendre que encara que de vegades no se li cridi l'atenció directa o explícitament, això no vol dir que el comportament incorrecte passi inadvertit o que no t'importi, per això de vegades et veus obligat a aconsellar i corregir l'amic perquè aquest no es confongui d'actitud, encara que això comporta també un gran compromís cap a ell i obligacions en la pràctica de la amistat.

Joan Cujan 2012 - Imatge: Keith Haring

Estas lineas son una reflexión en voz alta sobre la forma correcta de abordar la práctica de una amistad.

A veces, debido al trato diario, una amistad mal entendida por exceso de confianza o simplemente por desconocimiento un amigo no sabe comportarse, relaja sus modales y no guarda la compostura adecuada. Estas actitudes degeneran en una falta de respeto y consideración hacia el amigo y hacía sí mismo, originando situaciones poco deseables que pueden derivar en dejadez, informalidad y adulteración de los valores de lo que debe ser una buena amistad. Por ello, el amigo debe entender que aunque a veces no se le llame la atención directa o explícitamente, esto no quiere decir que el comportamiento incorrecto pase inadvertido o que no te importe, por ello a veces te ves obligado a aconsejar y corregir al amigo para que este no se confunda de actitud, aunque esto conlleva también un gran compromiso hacia él y obligaciones en la práctica de la mistad.

NO ES POT VIURE EN LA FOSCOR

No se si estic despert o estic somiant, desorientat em quedo durant uns minuts a la foscor i m'envaeix un silenci revelador, tot el que puc sentir és el batec del meu cor, els meus pensaments em parlen i reclamen el seu dret a ser escoltats, hi ha una línia molt fina entre la realitat i la imaginació. Tot és tan real que sense despertar puc veure-ho tot, sentir, viure. Sol amb els meus pensaments, m'adono que estic rient, et sento murmurar suaument, estàs somiant .... i em desperto. 

No es pot viure en la foscor quan t’envaeix la llum.

Joan Cujan 2012         GIFS

No se si estoy despierto o estoy soñando, desorientado me quedo durante unos minutos en la oscuridad y me invade un silencio revelador, todo lo que puedo sentir es el latido de mi corazón, mis pensamientos me hablan y reclaman su derecho a ser escuchados, hay una línea muy fina entre la realidad y la imaginación.
Todo es tan real que sin despertar puedo verlo todo, sentir, vivir. Solo con mis pensamientos, me doy cuenta que me estoy riendo, te siento susurrar suavemente, estás soñando .... y me despierto.
No se puede vivir en la oscuridad cuando te invade la luz.

ABRAÇADA

No et pots imaginar com de vulnerable em sento, 

en sentir la càlida respiració superficial dels teus llavis, 

suaument en el meu coll, acaronant, buscant estimar, 

com m'esforço per aturar el temps quan m'abraces. 

Joan Cujan 2012

HAIKU XXIII

A l'alba, endormiscada entre llençols,
la llum del nou dia banya els teus ulls,
es desvetllen, els teus somnis nocturns.
                  Joan Cujan 


Al amanecer, adormilada entre sábanas,
la luz del nuevo día baña tus ojos,
se desvelan, tus sueños nocturnos.

ESTRELLES ERRANTS

Som estrelles errants,

sols amb els seus egos apagats,

galàxies al bell mig del no-res,

en un univers buit de paraules. 

Joan Cujan

Somos estrellas errantes,

soles con sus egos apagados,

galaxias en medio de la nada,

en un universo vacío de palabras,

REFLEXIONS EN NEGRE

La crisi de valors que estem vivint i les notícies negatives que incideixen diàriament en el nostre estat d'ànim, produeixen un enorme impacte sobre la nostra estabilitat afectiva i incrementen la nostra ansietat. Tots tenim mecanismes que ens ajuden a protegir-nos de l'ansietat, però en certes ocasions, com l'actual, estem exposats a que aquesta ansietat que ens ha de protegir, augmenti i ens generi complicacions. Sense adonar-nos és freqüent que tinguem pensaments amb característiques negatives que alteren el nostre estat emocional, llavors anem prioritzant tots els aspectes negatius de la realitat i entrem en una espiral d'emocions negatives del qual pot ser difícil sortir. Quan un ho veu tot negre, ajuda preguntar-se "No hi haurà aspectes positius que deixo de banda?" En aquests moments difícils que estem passant és quan més hem de creure que després de la foscor vindrà la llum, que segurament tindrem errors com tot ésser humà, però que estem millor preparats i capacitats per superar totes les situacions difícils que se'ns presentin, fins ara ho hem aconseguit i res fa pensar que no seguirà així. Tenir en compte aquestes coses pot ajudar a mantenir un bon estat d'ànim per poder enfrontar el present que ens toca viure.

                                                                         Joan Cujan

La crisis de valores que estamos viviendo y las noticias negativas que inciden diariamente en nuestro estado de ánimo, producen un enorme impacto sobre nuestra estabilidad afectiva e incrementan nuestra ansiedad. Todos tenemos mecanismos que nos ayudan a protegernos de la ansiedad, pero en ciertas ocasiones, como la actual, estamos expuestos a que esta ansiedad que nos ha de proteger, aumente y nos genere complicaciones. Sin darnos cuenta es frecuente que tengamos pensamientos con características negativas que alteran nuestro estado emocional, entonces vamos priorizando todos los aspectos negativos de la realidad y entramos en una espiral de emociones negativas del cual puede ser difícil salir. Cuando uno lo ve todo negro, ayuda preguntarse "No habrá aspectos positivos que dejo de lado?" En estos momentos difíciles que estamos pasando es cuando más tenemos que creer que tras la oscuridad vendrá la luz, que seguramente tendremos errores como todo ser humano, pero que estamos mejor preparados y capacitados para superar todas las situaciones difíciles que se nos presenten, hasta ahora lo hemos conseguido y nada hace pensar que no seguirá así. Tener en cuenta estas cosas puede ayudar a mantener un buen estado de ánimo para poder enfrentar el presente que nos toca vivir.

EL TÀNDEM

Em vaig pujar al tàndem darrere d'ella i vam començar a pedalar, al principi mirava com avançàvem ràpid amb poc esforç, era una sensació agradable.
I més agradable es va tornar.
Vam iniciar una suau pendent i ella va estrènyer les cuixes i amb això, els seus glutis començaren a marcar un ritme que intentava seguir amb moviments enèrgics de les meves cames: amunt, avall, amunt, avall, mentre els seus glutis anaven d'esquerra a dreta. Semblava que no ens anàvem a trobar mai tot i anar en el mateix sentit.
A dalt, a sota, amunt, avall, esquerra, dreta, esquerra, dreta.
Veia com la seva pell es cubreix amb una lleugera capa de suor, com la seva samarreta es pujava, s'arromangava i com la meva vista va ser atreta com un imant a la cintura. Vaig augmentar el ritme en un va intent que també es acceleressin els esdeveniments.
Esquerra, dreta, esquerra, dreta, amunt, avall, amunt, avall.
Torbat, amb la vista clavada al final de la seva esquena, arribem al final del passeig, ens parem, es va girar, em va mirar, va veure la meva torbació, va veure la meva erecció i em va dir: porc, sempre pensant en el mateix, ara aniràs tu davant.

La tornada va ser tremendament avorrida.

Relat erotic: Carallo Loco–Blogs     -      Acuarel·la: “Tandem Holandes” Joan Cujan 

Me subí al tándem detrás de ella y empezamos a pedalear, al principio miraba como avanzábamos rápido con poco esfuerzo, era una sensación agradable.

Y más agradable se volvió.

Iniciamos una suave pendiente y ella apretó los muslos y con ello, sus glúteos comenzaron a marcar un ritmo que intentaba seguir con movimientos enérgicos de mis piernas: arriba, abajo, arriba, abajo, mientras sus glúteos iban de izquierda a derecha. Parecía que no nos íbamos a encontrar nunca a pesar de ir en el mismo sentido.

Arriba, abajo, arriba, abajo, izquierda, derecha, izquierda, derecha.

Veía como su piel se perlaba con una ligera capa de sudor, como su camiseta se subía, se arremangaba y como mi vista fue atraída como un imán en la cintura. Voy aumentar el ritmo en un vano intento que también se aceleraran los acontecimientos.

Izquierda, derecha, izquierda, derecha, arriba, abajo, arriba, abajo.

Turbado, con la vista clavada en el final de su espalda, llegamos al final del paseo, nos paramos, se giró, me miró, vio mi turbación, vio mi erección y me dijo: cerdo, siempre pensando en el mismo, ahora irás tú delante.

La vuelta fue tremendamente aburrida.

ROBA ESTESA

"Penjar la roba en un estenedor és potser un dels majors exercicis d'exhibició íntima que un pot fer. El veí veu els nostres calçotets i els nostres llençols, els nostres vestits de festa i el nostre pijama de ratlles. Al voyeur potser li interessi, que li causi cert morbo elucubrar sobre les vides amagades en la bugada, però quan subjectem les peces amb les pinces no solem pensar (almenys a mi em passa així) a les mirades furtives. l'únic que volem és que no se'ns caiguin els mitjons trencats al pis de sota. "

Text extret del llibre "Roba Estesa d'Eva Puyó" Editorial Xordica   -  Foto: Rita Borg

"Colgar la ropa en un tendedero es quizás uno de los mayores ejercicios de exhibición íntima que uno puede hacer. El vecino ve nuestros calzoncillos y nuestras sábanas, nuestros vestidos de fiesta y nuestro pijama de rayas. En voyeur quizá le interese , que le cause cierto morbo elucubrar sobre las vidas escondidas en la colada, pero cuando sujetamos las piezas con las pinzas no solemos pensar (al menos a mí me pasa así) a las miradas furtivas. lo único que queremos es que no se nos caigan los calcetines rotos en el piso de abajo. "

INSTANTS PER AL RECORD

L'altre dia estava ordenant un calaix i vaig trobar un sobre, en ell guardava una sèrie de velles fotografies el valor de cadascuna d'elles, encara que algunes estiguessin danyades pel temps, és inmesurable per a mi, allà entre escales de grisos i sèpia, va transcórrer en pocs minuts davant els meus ulls la història dels meus pares i la meva vida. Aquestes fotografies em van fer pensar, en una d'elles la meva mirada semblava que sortia de la imatge i tractava de trobar alguna cosa, una mirada d'esperança, una mirada d'il·lusions, una mirada de somnis.

Recordes quan eres petit ?, probablement no tens temps, la majoria es avergonyeix de recordar que jugava a la pluja, o somiava ser president, metge, advocat, tants somnis, tantes ganes de menjar-se la vida a trossos .... després passen els anys, vénen les responsabilitats, som adults, professionals, i llavors a la majoria li avergonyeix riure a riallades o ballar, cantar, jugar com quan érem nens.

Hem de tornar a somiar desperts, compartir sense esperar res a canvi, oferir amistat, donar abraçades, dir t'estimo, mullar-nos en la pluja i aixecar la cara cap al cel perquè cada gota que mulli el nostre rostre ens recordi la meravella d'estar vius. 

                                                                 Joan Cujan    2012

El otro día estaba ordenando un cajón y encontré un sobre, en él guardaba una serie de viejas fotografías, el valor de cada una de ellas aunque algunas estuvieran dañadas por el tiempo, es inmesurable para mí, allí entre escalas de grises y sepia, transcurrió en pocos minutos ante mis ojos la historia de mis padres y mi vida. Estas fotografías me hicieron pensar, en ellas mi mirada parecía que salía de la imagen y trataba de encontrar algo, una mirada de esperanza, una mirada de ilusiones, una mirada de sueños.

¿Recuerdas cuando eras pequeño?, probablemente no tienes tiempo, la mayoría se avergüenza de recordar que jugaba en la lluvia, o soñaba con ser presidente, médico, abogado, tantos sueños, tantas ganas de comerse la vida a trozos .... luego pasan los años, vienen las responsabilidades, somos adultos, profesionales y entonces a la mayoría le avergüenza reír a carcajadas o bailar, cantar, jugar como cuando éramos niños.

Tenemos que volver a soñar despiertos, compartir sin esperar nada a cambio, ofrecer amistad, dar abrazos, decir te quiero, mojarnos en lluvia y levantar la cara hacia el cielo para que cada gota que moje nuestro rostro nos recuerde la maravilla de estar vivos.

EL NEN QUE NO VOL FER-SE GRAN

Aquest nen que jugava, compartia, somreia i gastava tota la seva energia sense pensar en el futur ja que no coneixia aquesta paraula, vol despertar i tornar a riure ia somiar.
Aquest nen es va quedar adormit perquè va sentir que no valia la pena seguir despert pres de preocupacions familiars, problemes laborals, falta de diners, les injustícies, l'engany, i tot allò que a ell el va omplir de cansament, només existeix en la meva ment quan recordo moments de felicitat viscuts.
És el moment de buscar-lo, hi és esperant que aprengui a viure el present que es va tan ràpid, que torni a somiar. Es té l'edat de l'esperit, l'edat cronològica no importa, pots cuidar el cos i la imatge exterior, però si no et trobes jove el teu esperit estarà envellit. Si avui torno a riure i ser feliç en les petites coses, estaré guanyant la meva felicitat, hauré despertat el nen que hi ha en mi i ell espera que sigui així cada dia.                                                            

                                                   Foto i Text     Joan Cujan 2012

Este niño que jugaba, compartía, sonreía y gastaba toda su energía sin pensar en el futuro, ya que no conocía esta palabra, quiere despertar y volver a reír ya soñar.
Este niño se quedó dormido porque sintió que no valía la pena seguir despierto preso de preocupaciones familiares, problemas laborales, falta de dinero, las injusticias, el engaño, y todo lo que a él lo llenó de cansancio, sólo existe en mi mente cuando recuerdo momentos de felicidad vividos.
Es el momento de buscarlo, está esperando que aprenda a vivir el presente que se va tan rápido, que vuelva a soñar. Se tiene la edad del espíritu, la edad cronológica no importa, puedes cuidar el cuerpo y la imagen exterior, pero si no te encuentras joven tu espíritu estará envejecido. Si hoy vuelvo a reír y ser feliz en las pequeñascosas, estaré ganando mi felicidad, habré despertado el niño que hay en mí y él espera que así seas cada día.

CAMÍ

                                                  * Feu click a la imatge per ampliar


Tots tenim davant dels nostres ulls un camí individual a seguir que ens oferirà moltes oportunitats per créixer i aprendre sobre nosaltres mateixos i els altres. La nostra capacitat d'aprendre és una experiència individual que no podem comparar amb les dels altres, perquè quan comparem estem jutjant, si respectem el camí dels altres independentment del tipus d'experiències de vida que comporti, ens movem cap a un espai sense judicis, de acceptació i amor incondicional. La vida ens permet decidir a qui o què li permetrem compartir el nostre propi camí. L'experiència ens ensenya que certes situacions i circumstàncies es repeteixen en la vida, reconèixer i aprendre d'elles és part del procés que cada un necessita per créixer, de vegades necessitem aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos.

Text i foto: Joan Cujan  2012

Todos tenemos ante nuestros ojos un camino individual a seguir que nos ofrecerámuchas oportunidades para crecer y aprender sobre nosotros mismos y los demás.Nuestra capacidad de aprender es una experiencia individual que no podemoscomparar con las de los demás, porque cuando comparamos estamos juzgando, sirespetamos el camino de los demás independientemente del tipo de experiencias de vida que conlleve, nos movemos hacia un espacio sin juicios , de aceptación y amor incondicional. La vida nos permite decidir a quién o qué le permitiremoscompartir nuestro propio camino. La experiencia nos enseña que ciertas situacionesy circunstancias se repiten en la vida, reconocer y aprender de ellas es parte delproceso que cada uno necesita para crecer, a veces necesitamos aprender aamarnos a nosotros mismos.