L'obra actual d'Eduard Arranz-Bravo cristal·litza alguns dels valors artístics de la generació dels anys seixanta a Catalunya: la reivindicació del moment present, de la immanència existencial, d'una realitat viscuda de manera joiosa, irònica i crítica; una actitud que reaccionava contra la mirada espiritual i transcendent promoguda per l'informalisme hegemònic dels anys cinquanta i seixanta, i els dogmes i prohibicions de la dictadura. Això comporta dues actituds i temàtiques que retrobem a la pintura contemporània d'Arranz-Bravo: el cos humà i l'experiència joiosa del viure. Si el cos per Tàpies era un territori hermètic i obscur, per a Arranz-Bravo és un motor propulsor d'energia desbordant, que té com a centres de gravetat quatre centres anatòmics que pinta i repinta obsessivament: el cap (Cap, 2021), el cor (Cor, 21), els ulls (Eyes2021) i les mans (Hand, 2021). El cor és la font d'on brolla l'experiència emocional de l'art. La mà, el braç executor. L'ull és el mesurador. I el cap, la reflexió analítica necessària per a dur a terme qualsevol acció artística.
Tot aquest substrat anatòmic és imprescindible per a centrar-se en la comunicació de la intensitat de vivències i instants vitals. La joia d'un ball (Ball, 2020); de la samba (Samba, 2021); del plaer senzillament de viure (Happy Life, 2020), o de riure's del viure (Leoparda, 2021). No es tracta d'una mirada frívola a la vida. Arranz-Bravo és molt conscient de la seva naturalesa tràgica. Però no decau en el nihilisme. Positiva l'energia decrèpita cap a la vivència de la realitat que, viscuda amb intensitat en el present continu, pot resultar plaent, i fins i tot, joiosa. Són aquests moments encesos
d'emotivitat que li interessa captar i immortalitzar en la seva pintura contemporània.
En l'àmbit escultòric Arranz-Bravo ha treballat en una dimensió emocional interessada en la captació de l'harmonia i la rotunditat vitals. A Bravo (2020), realitza una escultura serena, estructurada, com una arpa descansant després d'un concert, trobant el punt exacte entre l'ordre i el tacte. Finalment (2020), és també una obra de serena rotunditat, com un punt final d'un llibre. Perquè l'Eduard no ha perdut aquesta fam interior de trasbalsar-nos i sacsejar-nos, la qual, tal com apunta el poeta Paul Valery, és un dels trets més distintius dels grans artistes i poetes. És el mateix punt rotund que trobem en algunes de les seves pintures, com Tuto (2020). Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) és pintor, gravador, escultor i dibuixant català. Format a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, amb vint-i-cinc anys inicia la seva trajectòria a la galeria Gaspar, on exposarà amb regularitat fins a finals dels anys setanta. El 1968 comença la col·laboració artística amb Rafael Bartolozzi, amb qui farà obres i accions rellevants al seu temps, com els murals de la fàbrica Tipel de Parets (1969), l'exposició Mides Universals (Saló del Tinell, 1979) o la representació al pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia (1980). Durant la dècada dels vuitanta, ja en solitari, es trasllada a Cadaqués, exposant amb regularitat a la galeria de Lanfranco Bombelli, i establint relació amb la comunitat artística internacional del poble, com Richard Hamilton, Dieter Roth o John Cage. El 1989 té lloc una gran exposició antològica al Palau Robert de Barcelona i al Paço Imperial de Rio de Janeiro (Brasil). A la dècada dels noranta, s'intal·la a Vallvidrera i inicia la seva relació professional amb la Galeria Franklin Bowles de Nova York i Sant Francisco, amb qui ha realitzat més d'una quinzena d'exposicions. A partir del 2010, té representació també a la Xina i Rússia. El 2009 obre la fundació Arranz-Bravo de l'Hospitalet, dedicada a la promoció de la seva obra i de l'art emergent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada