DOSTOIEVSKI

Mentrestant, l’ànima demana una altra cosa. I el somiador furga els vells somnis en va, com si fossin cendra, buscant-hi encara que només sigui una espurna, per atiar-la i, amb un foc renovat, escalfar-se el cor i fer-hi ressorgir tot allò que abans estimava, tot allò que li commovia l’ànima, que li feia bullir la sang, que li feia brollar llàgrimes dels ulls i que l’enganyava d’una manera tan esplèndida!