LES TRES XEMENEIES - MANIFESTA 15

LES TRES XEMENEIES - MANIFESTA 15

Les Tres Xemeneies són un punt de referència sorprenent del paisatge costaner de Barcelona. Construïdes als anys 70 i ubicades a la riba esquerra del riu Besòs, van ser utilitzades com a central tèrmica fins a l'any del seu tancament, el 2011, i avui encara romanen en desús. Aquestes xemeneies representen un monument per a les persones que els van construir, així com un símbol del passat industrial recent.

Les Tres Xemeneies han estat sotmeses a les obres necessàries per reobrir aquesta icona de Barcelona als visitants de Manifesta, amb obres exposades tant a l'interior de l'antiga sala de turbines com a l'exterior i al seu voltant.

BINTA DIAW - DÏÀ S PORA, 2021-24 - MANIFESTA 15

BINTA DIAW - DÏÀ S PORA, 2021-24

MANIFESTA 15 - Can Trinxet (L'Hospitalet del Llobregat)

Trenar-se els cabells es pot considerar una pràctica de resistència entre les dones africanes atrapades en el tràfic d'esclaus a l'Atlàntic. Més que amb finalitats ornamentals, se sap que les dones esclavitzades es trenaven rutes de fugida als cabells (camins cap a la llibertat). A més, per a aquestes dones, trenar-se els cabells era també una manera de mantenir l'enllaç amb la seva terra d'origen. Abans de ser traslladades per força a Amèrica, teixien granets d'arròs a les trenes, una pràctica particular d'emmagatzematge que sorgeix de la necessitat i que, alhora, és un símbol de resistència contra l'esclavatge. D'aquesta manera portaven un tros de casa amb elles, que plantaven en arribar a l'anomenat ''nou món''. L'artista italiana-senegalesa Binta Diaw ha invocat aquesta tradició mentre creava la seva instal·lació monumental, convidant membres de la diàspora africana de l'Hospitalet a crear llargues trenes de pèl sintètic. Mentre trenaven, les persones participants van compartir històries personals del passat i del present, i van cultivar la solidaritat entre elles. L'evocació d'aquesta tradició per part de Diaw serveix per centrar l'atenció en les experiències de la diàspora africana i el feminisme a Catalunya i convidar a reflexionar sobre com es representen i s'interpreten els cossos femenins.

ART EN PEDRA - LA PEDRERA

ART EN PEDRA - LA PEDRERA
Hans Harp - Louise Bourgeois - Eduardo Chillida - Xavier Corberó - Sthephen Cox - Luciano Fabro - Barry Flanagan - Naum Gabo - Barbara Hepworth - Cristina Iglesias - Anish Kapoor - Henry Moore - Isamu Noguchi - Jorge Oteiza - Ettore Spalletti - Alison Wilding

A LA RECERCA DE FORMES
Els primers escultors moderns van aprendre a servir-se de les qualitats naturals de la pedra identificant el que veien com la «forma interior», seguint els contorns del marbre sense desbastar per trobar com la pedra es prestaria amb més facilitat a la corba i al polit. Barbara Hepworth i Henry Moore van començar a foradar les pedres que treballaven cap a la meitat de la dècada de 1930, i aquest recurs va acabar convertint-se en un modus operandi habitual a les seves escultures de talla posteriors. Quan Naum Gabo es va trobar amb Hepworth a Anglaterra durant la Segona Guerra Mundial, també va quedar fascinat per la pedra, cosa que el va portar a fer obres molt diferents de les que havia realitzat amb els materials industrials dels quals se solia servir i aplicar als seus escultures un llenguatge gairebé geomètric, igual que Isamu Noguchi, mentre que Hans Arp i Louise Bourgeois van utilitzar la pedra per plasmar formes més orgàniques relacionades amb el creixement i el vigor.

ELFRIEDE JELINEK

Seguim el nostre camí fora del camí. Podem veure’l lluny, allà on estem sols i satisfets perquè el camí es pot veure però no agafar. Elfriede Jelinek

L'ETERNA TORNADA A LA PRIMERA LLUM.

L'ETERNA TORNADA A LA PRIMERA LLUM.

El pròleg de néixer és sempre el dolor,

després l'esclat de llum i el primer plor,

nu, lluny del càlid aixopluc de la mare,

comences a existir a través dels ulls dels altres.

Així vaig créixer, intuint un futur incert,

he viscut sempre amb la sensació

d'acabar de néixer, amb els ulls ben oberts,

ingenu, tancant-los enlluernat,

per no fer-me mal.

Amb el pas del temps

seré només l'ombra d'un record,

un rostre entre molts,

d'un àlbum de fotos familiar.

En trànsit, octubre 2024

VIURE

VIURE

De jove, m'abocava

en paisatges sense fi,

entre espais infinits

d'un horitzó inacabable,

fins a buidar-me,

quants cops ens vam trobar

sense reconèixer-nos,

quanta vida per fer i desfer.

Amb el pas dels anys he après

a reconèixer els meus límits,

que al final del viatge, neixen camins

que en mirar darrere ja no hi són,

esborrats per una boira espessa,

no es pot refer el camí recorregut i fer drecera,

aniré fins al final, més enllà potser,

em diré que he viscut, i que encara vull viure més,

seguiré sentint el ressò de les passes,

fins a exhaurir l'últim full del calendari.

Fuerteventura, Octubre, 2024

FUERTEVENTURA

Schiller considerava que l'emancipació del poble només podria produir-se de la mà de la bellesa, com a punt d'unió entre la intel·lectualitat amb la part animal humana. És aquí on ens qüestionem si la bellesa pot tenir un paper amb finalitat política.

Fuerteventura - Illa de Lobos i al fons Lanzarote

MAS MIRÓ

Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

Encara que el pintor va néixer a Barcelona i va morir a Palma, va passar llargues temporades a la casa familiar, situada als afores de Mont-roig del Camp. És aquí on va deixar-se captivar per la vida rural i va consolidar el seu vincle amb la terra catalana, el qual marcaria per sempre el caràcter de l’artista i, de retruc, la seva obra pictòrica.

El Mas Miró comprèn el conjunt d'edificis satèl·lit de la masia d'estil colonial, erigits en diferents moments entre el segle XVIII i el XX. La visita al conjunt, permet endinsar-se al taller de l’artista, descobrir-hi els seus esbossos i material, recórrer el jardí que conserva el galliner, la capella, els conreus i el corral. El passeig per aquest entorn és l'experiència ideal per conèixer el bressol de l'estil simbòlic que avui tots reconeixem com a mironià i que el va convertir en un dels pintors més rellevants del segle XX.

SOMNIS PERDUTS D'ESTIU

 

SOMNIS PERDUTS D'ESTIU

On són els somnis que he perdut,

d'improvís, sobtadament oblidats,

van desaparèixer sense adonar-me'n.

Em descobreixo tot sovint,

intentant recrear-los,

però és tan fàcil confondre'm,

entre el jo que somia i els somnis,

entre els records i la memòria.

Setembre, 2024

SETEMBRE

 

SETEMBRE

Avui clareja el dia, amb una llum ombrívola, humida,

un aire fred flaireja records d'una tardor que torna,

el temps s'escola, com l'esguard entre els finestrons,

entre llums de nostàlgia i ombres que m'habiten,

les gotes van aigualejant les teranyines de l'oblit.

Boca terrosa sobre terra humida les fulles s'han emmusteït.

Setembre, 2024

LA NATURALEZA SECRETA DE LAS COSAS DE ESTE MUNDO II

La mestria en l'art de la vida rau no en combatre la nostra inclinació a la ira, la supèrbia, la gola, l'avarícia, la mandra, ja que desposseir-se'n és impossible, sinó en sotmetre totes aquestes inclinacions a un propòsit que, essent útil per a un, no sigui del tot inútil per als altres...

"La naturaleza secreta de las cosas de este mundo" Patricio Pron

LA NATURALEZA SECRETA DE LAS COSAS DE ESTE MUNDO

De petita, el món li semblava perfecte i immutable; cada cosa tenia un lloc assignat en ell excepte ella mateixa, que podia recórrer-lo al seu gust fins a trobar el lloc que més li agradés i romandre-hi tot el temps que volgués.

"La naturaleza secreta de las cosas de este mundo" Patricio Pron

43 TAPS METÀL·LICS INSERVIBLES

Arriba un dia en què l'artista aprèn a observar el món, i descobreix que la realitat no es pot reproduir, perdria la raó de ser, seria objecte d'un fals intent de duplicació. Així com una foto només capta un instant d'una realitat, que es transforma i canvia constantment.

.

MERCADERIA PER RICS

Moltes vegades en visitar una galeria o museu, et trobes que, les obres exhibides acostumen a ser tan anodines, repetitives, dolentes com les que es pengen als espais comuns dels hotels o entitats financeres. Aquestes obres que intenten mostrar en la majoria dels casos un ideal de l'abstracció, en realitat són només els diners els que tenen un paper primordial, pots arribar a pensar que són imitacions de Pollock, Roger Hilton, Yves Klein, però quan prestes més atenció i llegeixes les referències que mostra la galeria, museu, descobreixes que no són imitacions, són originals d'artistes que no van saber o no els van permetre deixar-ho a temps i van escollir la seva pròpia imitació a la renúncia de continuar creant, sents certa compassió per ells, perquè s'han convertit només en mercaderia per a rics.

 

HI HA DIVERSES MANERES DE MATAR

Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d’aquestes coses són prohibides al nostre Estat.

Text: Bertolt Brecht
Pintura: Barbara Kroll